02 de desembre 2016

LA FORTUNA DE SÍLVIA, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

La fortuna de Sílvia. Autor: Josep M. de Sagarra. Direcció: Jordi Prat i Coll. 
Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
El Teatre Nacional de Catalunya desempolsa La fortuna de Sílvia de Josep Maria de Sagarra. Dic 'desempolsa' perquè des del 1947, que va ser estrenada al Teatre Romea, no s'havia tornat a representar pel teatre professional. Els seguidors fervents que Sagarra tenia abans de la guerra no estaven preparats a la postguerra per entendre que el dramaturg podia fer un teatre diferent del que li havia donat fama i diners. La fortuna de Sílvia va fracassar  i ara, sense complexos, es programa al TNC. L'obra parla del dolor que cadascú manifesta de manera diferent. La Sílvia ha perdut el marit i la posició social. Viu de la caritat de la germana. La guerra (II Guerra Mundial) li mata també el fill. Ara la manté la filla. Qui s'adapta a la nova situació, qui l'arrossega com una llosa que no li permet viure mai més. ¿Què fa que l'obra sigui en alguns moments somnífera? Uns monòlegs divagants de la protagonista que aquí salva amb un excel·lent l'actriu Laura Conejero, però tot i així, hi són, i la disposició de l'espai (plataforma central i públic a les dues bandes) fa que se'n perdin paraules essencials. Hi ha diversos aspectes que voldríem oblidar d'aquest muntatge, començant per la conversa inicial entre la Sílvia i el fill, una relliscada de direcció, suposem. També voldríem oblidar el volum desmesurat de l'audiovisual en contrast amb les veus dels intèrprets que no se senten més enllà del coll de la camisa. No m'he cregut en cap moment el que debatien els personatges.  7/10

«L'obra La fortuna de Sílvia, el 1947, va passar la típica censura del règim de la Dictadura. És especialment anecdòtica una de les observacions que hi va fer per escrit un dels censors en el seu informe, un tal Malagelada Mir, quan diu que al final de l'obra, una de les acotacions de l'autor, indica que hi ha d'haver banderes a l'escenari. El censor dóna un vot de confiança al director d'escena però li adverteix que vagi amb compte si no vol que li estirin les orelles. Es tracta, doncs, que, si hi posa banderes dels aliats vencedors, se'n pot deixar alguna i crear malentesos. I per això recomana que, en comptes de banderes, ja que es tracta de la celebració d'una victòria en la intimitat, s'hi col·loquin fanalets i serpentines com quan la gent fa una festa al terrat. L'humor negre de la censura franquista no tenia límits». ANDREU SOTORRA. Fragment de la crítica de la Fortuna de Sílvia

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»


01 de desembre 2016

EL BOSC COM BALLA, AL TEATRE TANTARANTANA

El bosc com balla. Idea original: Sergio Escalona
Direcció: Laura Batllori. Teatre Tantarantana, Barcelona
Recomanat a espectadors més grans de 3 anys.

Tothom té una cançó que l'acompanyarà tota la vida. Tothom, tret del petit Lukas, perquè la seva mare és muda i no l'hi ha pogut ensenyar. El Lukas s'endinsa al bosc a buscar la seva cançó i comença l'aventura. Personatge malvat a la vista i entrebancs resolts. Final feliç. La interpretació i la manipulació dels titelles és a càrrec de Jordi Font i Carlos Gallardo. Aloma Ruiz hi posa la música.   Després dels aplaudiments, els petits han anat a felicitar el Lukas, que ha quedat ben petonejat. Poesia en directe. 8/10
   


30 de novembre 2016

LA DESAPARICIÓ DE WENDY, A LA SALA BECKET

La desaparició de Wendy. Autor: Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Oriol Broggi. Sala Beckett, Barcelona
La Sala Becket ha inaugurat la nova seu del carrer Pere IV al barri del Poblenou amb La desaparició de Wendy, de Josep M. Benet i Jornet, un homenatge a la màgia del teatre. Estrenada el 1985, ha estat versionada ara amb la sensibilitat del director Oriol Broggi. En un teatrí ambulant, uns comediants es preparen per representar Peter Pan per a fills de famílies de la noblesa. Un problema amb els telons del decorat els obliga a fer un canvi d'obra i improvisar amb el que tenen. Peter Pan es convertirà en la Ventafocs i embolica que fa fort. La desorientació dels actors es compensa amb la suposada professionalitat del director de la companyia (magnífic Joan Anguera) que n'ha vist de tots colors i, aquí, actua de mestre de cerimònies. Un Benet i Jornet felinià. 8/10
     

28 de novembre 2016

UN OBÚS AL COR, A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Un obús al cor. Autor: Wajdi Mouawad. Traducció: Ramon Vila
Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya
L'entrada a escena de l'intèrpret (Ernest Villegas, brillant, d'antologia) en roba interior, descalç, trepitant la terra, ja és una declaració d'intencions. Wahab rep una trucada del germà: «Vine de pressa, la mare no està bé». Es llança al carrer i, adolorit, l'enfonsa l'acumulament de records. I els espectadors, prop d'una hora i mitja sense moure un múscul, aguantant-nos la respiració. Acabem mocosos i bruts de terra quan ens posem drets com si tinguéssim una molla i aplaudim i aplaudim... 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»


26 de novembre 2016

'LA PUTREFACCIÓ DE LA LLUM', DE JOSEP MASANÉS

Presentació de La putrefacció de la llum, de Josep Masanés
Llibreria Documenta de Barcelona, 24-11-2016
L'escriptor i advocat Josep Masanés —barceloní de naixença, menorquí d'adopció— és un escriptor multipremiat.  Amb la novel·la La Putrefacció de la llum va guanyar el XXIII Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, el 2015, i l'ha publicada l'editorial eivissenca «Balàfia Postals», una editorial de proximitat.

El títol és la metàfora de les expectatives que no es compleixen. La claror de l'esperança que s'apaga i porta el desencís:

Crèiem que era possible un món just.
 
Bàsicament, La putrefacció de la llum és una novel·la de personatges, amb traces de novel·la històrica i de novel·la social. L'acció s'emmarca entre 1895  i 1931-36, és a dir, des de l'any de mobilització d'homes per anar a la Guerra de Cuba fins a ben entrada la II República.

La història s'explica a partir de la vida de dos nois procedents de  famílies de la classe obrera que malviu esclava del treball a les fàbriques del Poblenou de Barcelona.

Només covant el dolor i la ràbia

La novel·la és la seqüència de fets que il·lustra per què els dos xicots protagonistes —Albert Argilés i Salvador Figueres— fan la revolució, per què "desenterren" (literalment) les armes. Masanés n'explica el dia a dia, des que tenen 10 anys. Argilés, a més de perdre el pare a la Guerra de Cuba, perd també la mare. El xicot queda sense escolaritzar, marcat per la misèria, atrapat com els altres nois del barri en un ambient degradat, fent treballs d'adult i jugant, en el poc temps lliure, prop del llatzeret on aïllaven els empestats de les epidèmies.

Però, malgrat tot, Figueres i Argilés també coven l'esperança en el demà: Figueres vol ser forner, Argilés vol ser bibliotecari. Aquests somnis d'infantesa, fallits, seran el motor de la força revolucionària.

Fem el que fem sempre troben [el poder, l'Estat]
la manera de neutralitzar-nos. Ens disparen,
ens maten de gana, ens il·legalitzen, ens empresonen.

De grans, no tenen res a perdre, i la seva particular revolució és enfrontar-se al poder que ha humiliat i s'ha aprofitat de la seva classe social. Les accions violentes —emmarcades en l'anarco-sindicalisme— són el fruit de la combinació de ressentiment, de desig de venjança i d'idealisme.

Argilés —àlias «Germinal», com el protagonista de la novel·la d'Emile Zola— lidera un grup del barri, fa mítings, desperta consciències adormides, es posa al capdavant dels que lluiten per la dignitat dels obrers, però es converteixen en assassins. És perseguit, empresonat, torturat, processat sense garanties i condemnat a morir al garrot vil.

Si empres la violència estàs perdut.
Sucumbiràs doblement. Cauràs vençut
i t'hauràs convertit en allò que abomines.

La història avança per mitjà  de dues veus: el gruix més important és el relat d'una tercera persona no implicada, externa a la història, que en fa una narració de construcció cinematogràfica, linial, de ritme sincopat. Un mosaic de seqüències i canvis d'espai on mana la força torrencial dels esdeveniments, sense temps per a la reflexió.

En canvi, intercalat entre capítols, hi ha el monòleg lúcid i argumentat de Salvador Figueres que fa quan té una mica més de 50 anys. Des la distància dels fets, desgrana records i reflexions vitals i polítiques. Ha sobreviscut al líder i amic d'infància i, ara, a les portes de la mort, es prepara per explicar, en una mena de testament moral i ideològic,  la seva vida al fill absent. Ara bé, com passa amb la literatura del jo, Figueres refà la seva biografia seleccionant allò que el justifica.

Cal lluitar sense violar els principis que defenses.
També cauràs, però podràs fer-ho amb orgull.
Per desgràcia jo mai no podré dir el mateix.

Figueres ha vist morir el seu amic Argilés al garrot vil i ha participat en els fets de la Setmana Tràgica, ha patit persecució, ha malbaratat la vida i no li ha servit de res. És una víctima del desengany.

No sé si val la pena jugar a impartir justícia.
Em vaig convertir en allò contra el que lluitava.

Masanés empra majoritàriament la llengua estàndard, riquíssima, dúctil, polida,  sense manlleus. I, de sobte, emergeix —lluminosa— una punta de l'iceberg del pòsit lingüístic de l'autor:
Lèxic de la parla del Pallars, com cassigall, carallot, selló, estalzí...
Lèxic de la parla menorquina, com bereneta (un mos lleuger), doblers, rebosillo (manteleta amb caputxa),  mendastre (menta borda), mac (pedra, còdol)...
Lèxic especialitzat de la seva formació d'advocat, com contracte sinal·lagmàtic i commutatiu, sindèresi...

En definitiva, una altra aportació que identifica amb singularitat la història de La putrefacció de la llum i els protagonistes que van intentar substituir l'ordre social existent per un de —suposadament— més just (que els va deshumanitzar). Però eren fràgils:

Ell té una destral i tu no tens res. Les mans
 nues. Aquesta és la qüestió. El poder.

Tot i així, va valer la pena, conclou Figueres:

El tresor està en el camí. En haver lluitat,
en haver-ho intentat.

Per tot plegat, recomano La putrefacció de la llum, una novel·la vibrant, complexa, erudita, rodona.


© Lena Paüls 
Text de la presentació de La putrefacció de la llum, de Josep Masanés.  
Eivissa: Balàfia Postals, 2016. 
Llibreria Documenta, de Barcelona. 24 de novembre de 2016


*

Vídeos i imatges de la presentació

https://www.facebook.com/josep.masanes.9/videos/618115095038070/
https://www.facebook.com/josep.masanes.9/videos/618119188370994/
https://www.facebook.com/llibreria.documenta/videos/1804407006464847/

Les fotos són gentilesa
de la família Masanés i d'ASA

24 de novembre 2016

OUTUMURO BCN RETRATS, AL PALAU ROBERT

Outumuro presenta una sèrie de fotografies de moda i retrats excepcionals al Palau Robert. Nascut a Merca (Ourense) el 1949, format a l’Escola Massana com a dissenyador gràfic. Al seu estudi barceloní ha creat en els darrers 25 anys la imatge gràfica i de comunicació visual de molts dissenyadors de moda de renom. Pel que fa als retrats, converteix en personatges les persones retratades. S’inspira en els grans mestres de la pintura i en els personatges i l’estètica del cinema. Retrats preparats, composicions meticuloses, però sempre tenen un punt de misteri inquietant

Ferran Adrià emparentat amb Picasso
 Outumuro.
En la seva llista de retrats barcelonins, àmbit en el qual se centra l’exposició, apareixen actrius i actors com ara Carme Elias, Lluís Honar, Eduard Fernàndez, Quin Gutiérrez, Sergi López, Àngels Bassas, Ariadna Gil o El Tricicle; arquitectes com Benedetta Tagliabue, Ricardo Bofill, Beth Galí i Òscar Tusquets; companys de professió com Leopoldo Pomés, Pilar Aymerich i Colita; models com Martina Klein, Judit Mascó i Verónica Blume, o escriptors com Rosa Regàs, Eduardo Mendoza o Enrique Vila-Matas.

Exposició oberta fins al 26 de febrer del 2017

23 de novembre 2016

CENSURA DE 'LA OBRITA' DE 'POMPEYO FABRA'

Imatge de l'exposició 'Vermell de censura'
L'informe que la censura va fer el 1954 de les Converses Filològiques de Pompeu Fabra diu (la transcric per si un cas no es veu bé la imatge): «Versa sobre cuestiones gramaticales sin que exista nada irreprochable en la obrita. Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo que ha dedicado toda su vida  a la exaltación morfológica i filológica de la lengua catalana. I a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconvenient en que ésta pueda publicarse».
Doncs, gràcies.

22 de novembre 2016

INVITACIÓ A LA PRESENTACIÓ DE 'LA PUTREFACCIÓ DE LA LLUM'

Llibreria Documenta (Pau Claris 144, Barcelona) 
24 de novembre, dijous, 19:00 h
Presentaré la novel·la
La putrefacció de la llum
i en parlarem amb Neus Escandell, editora 
de Balàfia Postals d'Eivissa 
i amb Josep Masanés, l'autor. 

Hi sereu molt benvinguts.


Una cosa he après de l’art, 
és que la mentida i la irrealitat 
són més belles. Ens apaivaga i 
consola davant la manca de justícia.
JOSEP MASANÉS