22 de setembre 2016

'EL VEL DE MAIA' DE MARIÀ MANENT

https://issuu.com/lenapauls/docs/elveldemaia1

Publicació en suport digital de l'estudi «Universalitat i perticularisme projectat en un dietari íntim: El vel de maia, de Marià Manent», premi d'assaig Francesc Vila i Casas, 1994.

«No hi ha res —ni el trasbals de la guerra— que distregui l'intel·lectual de la seva reflexió. Aquesta és la constatació omnipresent a El vel de maia. Dietari de la Guerra civil (1936-39) del poeta Marià Manent (Barcelona, 1898 - 1988), escrit a cavall de "la més exquisida pau geòrgica i les crispacions i angúnies d'una revolució i d'una guerra", com diu l'autor en el pròleg. A partir d'aquesta evidència, aquest estudi pretén mostrar com l'autor projecta en el gènere de dietari la simbiosi entre allò immutable que té l'acte creatiu (la literatura) i allò que forma part de la fugacitat, representat per la guerra (la conjuntura política)».
A la tarda, conversa amb Palau-Fabre:
parlem dels horrors dels bombardeigs,
d'Eliot i de Spender. Quina pau d'or,
damunt l'herba dels Sis Avets! ¿Som,
realment, en un país de guerra?
Marià Manent. El vel de maia, 12.IX.1938

20 de setembre 2016

NI EL CANT DELS OCELLS DEL MEU MÓN

Blauet. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
Amb el vent primerenc de tardor, han marxat les orenetes i hi ha un silenci estrany a l'aire. Potser no deu ser una gran notícia, però sí que ho és el fet que algú ho vulgui fer notar. Enguany han tornat a marxar les orenetes. Tot està en ordre, doncs.
Fa set anys que vaig escriure l'apunt Ni el nom dels ocells del teu món i, des d'aleshores, no he ampliat gaire subtancialment el coneixement ornitològic. Tinc informació i sé on buscarla (Gràcies, Màrius Domingo de Pedro, ornitòleg de capçalera), però no recordo els cants dels ocells del meu entorn. Conec pocs moixons, però encara menys sé distingir-los pels cants.

Garsa. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
A la terrassa de l'àtic de Barcelona no se n'hi passegen gaires d'ocells. Només algun de marronet que fa tit, tit, picant alguna delícia invisible de les torretes; una garsa silenciosa balancejant-se a la barana i massa gavines que arriben amb un cloqueig estrident i el batement d'unes ales que passen del metre quan les estén. Per sort, les gavines es fan anunciar i ens podem resguardar de la seva violència.

Tòrtora comuna. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
Al nostre jardí de llicorella, al Baix Camp, hi fan nius les merles i alguns moixons petits (pit-roig, pinsà, tallarol, mallerenga, pardal, gafarró...), hi ha un vol no gaire nombrós de tórtores pels voltants del Pont d'Enseula i cada temporada passen estols que migren o emigren (com les grues, vegeu-ne apunt). Se n'hi passegen d'altres fàcilment identificables, com un parell de puputs que van venir de visita a començaments d'estiu, i, ocasionalment, d'altres que amb prou feines sé distingir (un tord o una griva?). La collita de relacionar l'ocell amb el seu nom comú va lentíssima, però avança; en canvi, se'm resisteix l'assignatura del cant.

Tord i griva. Fotos: ©Màrius Domingo de Pedro

Un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. M'aclame a tu

19 de setembre 2016

AVUI NO SOPEM, AL TEATRE CONDAL

Avui no sopem. Autors: Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez  
Direcció: Pep Anton Gómez. Teatre Condal, Barcelona 
Una comèdia agredolça d'un realisme que fa esborronar. Uns avis que fan d'avis a horari complet d'avis, decideixen que ja és hora que dediquin els anys que els queden a gaudir del que els agrada, que és anar a viure tranquils al poble i dedicar-se a conrear l'hortet.  La decisió xoca amb els interessos dels fills. Dosificació d'efectes i creixendo en crispació per tornar finalment tot a lloc. O, potser ja no hi serà mai més tot a lloc, de fet. Avui no sopem enllaça allò local i allò universal, en la millor tradició de la comèdia de costums.
Preneu nota dels intèrprets —Maife Gil i Jordi Banacolocha (avis, parella gran), David Bagés, Jordi Susanna Garachana (fill i segona parella), i Mercè Martínez (filla)— que fan possible que aquest text llueixi i ens facin sentir com a veïns que compartim paret d'aquesta família que avui tampoc no soparà a l'escenari del Teatre Condal.  10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

15 de setembre 2016

LA FOTÒGRAFA MAITE TORRES, UNA ALTRA REALITAT

Foto de la sèrie «El silenci» amb joia de Coral Vicent. ©Maite Torres 

Autoretrat
©Maite Torres
He tingut el privilegi de ser protagonista d'una sessió fotogràfica a càrrec de Maite Torres (Reus, 1973), fotògrafa de mirada profunda i tendra, a qui coneixia només d'una entrevista, concedida a partir d'una amistat comuna. I, malgrat tot, ha aconseguit una connexió emotiva i distesa que m'ha fet oblidar que em seguia darrere d'una càmera, tal com deuen fer, suposo, els grans fotògrafs. 

Maite Torres té, encara, poca obra per mostrar, però és d'una calidesa i d'una qualitat admirables. S'esforça a aconseguir trobar l'essència de les coses i ha escollit la fotografia per fer-ne abstracció i crear una realitat paral·lela. Cercadora de paraules que li parlin de la veritat, no permet que se li vegin les costures del seu personalísim poliedre, que reserva en una gelosa intimitat. Es deixa estimar i estima l'autenticitat en les persones amb qui tracta. Honesta i forta davant els revessos, ha hagut de prendre decisions radicals per seguir endavant, però a vegades també s'ha deixat portar pels esdeveniments, perquè «una cosa i l'altra formen part del compromís amb la vida».
Fotos de la sèrie «Cabaret». ©Maite Torres
L'altra passió seva és el cinema. Es commou amb el record de qui l'acompanyava la darrera vegada que va veure Rebecca, d'Alfred Hitchock, protagonitzada per Joane Fontaine i Laurence Olivier. No és d'estranyar, doncs, que del seu estil destaqui una atmosfera cinematogràfica i el tema que relaciona els seus treballs és, com en el cinema, l'evasió de la realitat. O, tal com diu, «la creació d'una altra realitat», que defineix la seva manera de treballar.

Fotos de la sèrie «El síndrome de Norma Desmon». ©Maite Torres
Aquesta reusenca de pare extremeny i de mare basca, diu que busca «la part oculta de les persones» que retrata. En el seu currículum d'estudis fotogràfics, compta el curs de càmara analògica seguit a Gris Art de Barcelona; el curs de fotografia publicitaria a CEV, Escola Superior de Comunicació, Imatge i So, de Barcelona, i el cicle superior de Fotografia a l'Escola d'Art de Tarragona. Confessa que sempre està aprenent noves formes d'expressar-se, tot i que ja imprimeix el segell personal tant en fotos per a publicitat o de tipus comercial —vegeu la sèrie de joies, El silenci—, com en el projecte final de carrera a l'Escola d'Art de Tarragona, basat en El Crepúsculo de los Dioses de Billy Wilder,1950  —vegeu la sèrie El síndrome de Norma Desmon

Fotos de la sèrie «El silenci», amb joies de Coral Vicent. ©Maite Torres
Reconeix el mestratge de tres professors excepcionals que li han aportat una nova visió de l'art fotogràfic: «Anton Gurí em va obrir el camí de la fantasia i a veure en allò ordinari coses extraordinàries; Rufino Mesa em va obrir el camí per expresar l'emoció i fer un viatge a l'interior de mi mateixa per tal d'expressar tot allò que realment vull captar amb una imatge. I, finalment, Francesc Perramón, una persona amb una sensibilitat artística i una cultura fotogràfica excepcionals, em va donar l'oportunitat de conèixer els grans mestres de la fotografia, que ara tinc com a referents indispensables».  

La inquietud d'aprendre portarà Maite Torres a estudiar Historia de l'Art, sense deixar de treballar en els seus projectes fotogràfics, en el procés creatiu d'un dels quals participo amb molt de gust.
 Auguro per aquesta fotògrafa de conviccions esmolades èxits i creixença en tot el que emprengui.


Colgada del tot, Gessamina,
en terra calenta i humida:
        sementera
A qualsevol destí, sortida:
            primavera
El barquer Caront no fa figa:
        accelera.


LENA PAÜLS. Un fotograma


14 de setembre 2016

RECICLANT LLIBRES EN OBRES D'ART

Sara, llibre d'art de ©Fina Veciana
Fina Veciana
presenta Sara
L'artista reusenca Fina Veciana és pionera en la transformació de llibres en objectes artístics. Vegeu Sara, una esplèndida obra d'art que consta de múltiples pintures i detalls que li han inspirat paraules del llibre que va triar com a suport.
Desconec d'on Veciana va escollir el llibre per actuar-hi a sobre, però darrerament els contenidores van plens de llibres en desús. Molts ciutadans s'han dedicat a fer neteja a la biblioteca seguint els suggeriments de la japonesa Marie Kondo. Han fet la cerimònia del comiat de llibres que els han fet feliços i, tot seguit, els han abandonat al destí de la pasta de paper.
Aquesta visió de llibres grapejats i d'altres gairebé nous escampats per terra vessant dels contenidors encara em fa angúnia, però em sembla que en defensa pròpia a casa també ens hi haurem d'anar fent a la idea. Diu Kondo que ningú és conscient del que té i que hem de conservar allò que ens produeixi alegria i llençar la resta. Només de mirar els lloms ja sé que no hi haurà cerimònies de comiat que valguin. Però potser sí que aviat haurem de fer un viatge cap als mínims i alliberar espais per a les noves lectures.


Pensant a donar una utilitat als llibres en desús, vaig escriure el relat Còmplice necessari (dins Bibliorelats, Arola Editors). El protagonista era un professional que es dedicava a fer forats als llibres, en buidava una part dels folis per desar-hi claus.  També podrien servir com a testos per a cactus (vegeu l'apunt Reutilització de llibres).
No tothom pot donar als llibres en desús un destí tan honorable com ha fet Fina Veciana, però ja hi ha iniciatives pedagògiques per reciclar llibres en obres d'art. Els alumnes de l'Institut La Mar de Frau de Cambrils ja s'hi van posar el curs passat. Vegeu-ne els resultats en aquest vídeo:

13 de setembre 2016

REUS: FESTA DE LES FLORS SOLIDÀRIA

Cartell amb la programació

La cita:
1a Festa de les Flors
Carrer Pere Cavallé i Riera de l'Escorial
Reus, 18 de setembre

Dos carrers i una plaça del sud de Reus s'ompliran de flors per una iniciativa solidària: recaptar fons per a la investigació de l'hemiparèsia infantil.

Tres entitats de Reus —l’Associació de Veïns de les Parcel·les Casas, Amics del Barri Fortuny i el col·lectiu Ajuda’ns a ajudar— treballen fa mesos per dur-la a terme i han aconseguit mobilitzar deu floristeries, l'Institut d'Horticultura i Jardineria i el Servei de Jardineria Municipal, que seran els encarregats de guarnir  amb flors i plantes el carrer de Pere Cavallé, la Riera de l'Escorial i la plaça Manuel Ortega (on hi haurà venda de plantes del taller impulsat pel Centre Cívic Migjorn).
La Festa de les Flors és una invitació a gaudir del passeig, entre instal·lacions florals creatives i participar d'un seguit d’activitats paral·leles durant tot el dia (vegeu el programa al cartell), amb la implicació d’artistes, entitats de la ciutat, col·lectius culturals i empreses. En recomano, per la proximitat, la lectura de poemes (a les 17 h), a càrrec del col·lectiu literari Reusenques de lletres, que compartirà escenari amb el cantautor reusenc Fito Luri.

A primera línia de tot plegat, hi trobem la Isabel Moreno i la Pepita Roig, ambdues representats del moviment veïnal reusenc. Sembla que enguany la Festa de les Flors actuarà de prova pilot, perquè les activistes ja estan tramant amb els seus equips de voluntaris que el proper any la segona Festa de les Flors a Reus tingui lloc durant el maig.

En aquesta edició, hi col·laboro amb un poema del poemari 'Teló de fons'

Un mestral embogit ens acompanya
al Somni d’una nit d’estiu.
Mentre la reina de les fades
s'adorm a l'hamaca de flors
del terrat de davant de casa,   
Puck treu baf entre bufanda i barret
per carrers deserts i portes batents.

L’endemà, l'alba de secà somnia
que un bon cop de vent converteixi en núvol
la roba estesa. I que infanti
draps, puntes i llençols: tot pluja.
Rostes d'oli nou en cada paraula,
i en els gestos de cada dia
un pam de saó, si més no.

© Lena Paüls



12 de setembre 2016

LLETRES A LES AULES: CURS 2016-2017

http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/pauels-i-obre-lena

Els meus llibres estan inclosos al programa de foment de la lectura «Lletres a les aules» que promou la Institució de les Lletres Catalanes en el món educatiu.
L'única condició per tal que com a autora vingui al vostre centre és que els alumnes hagin llegit algun dels llibres (tant si són en suport tradicional de paper com si són en suport digital de franc).

 

LECTURES DISPONIBLES 
(clicant els enllaços trobareu informació 
de cada publicació i els textos en suport digital):

Primària: Cicle Inicial, lectors de 6 a 8 anys
La draga sense escates, conte, en àlbum il·lustrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.


Primària: Cicle Mitjà, lectors de 8 a 10 anys
La geganta Ela, conte. Edicions del Pirata.
— I tu, què mires?, contes i poemes. Edició digital lliure.


Primària: Cicle Superior, lectors de 10 a 12 anys
Un riu que creix de nit, novel·la.  Edició digital lliure.


Secundària: 1r i 2n d’ESO, lectors de 12 a14 anys
Dret d'admissió, novel·la. Edició digital lliure.


Secundària: 3r d’ESO i Batxillerat, lectors de 15 a 18 anys
Temps de penyora, poemari. Edició digital lliure.
El mirall que vola, recull de narracions. Edició digital lliure.
Remeno paraules, proses poètiques il·lustrades. Edició digital lliure.


Trobareu l'aplicatiu a la ILC:


11 de setembre 2016

S.O.S., EL TEATRE LLIURE AMB ELS REFUGIATS

La cita: 
DE DEMASC A IDOMENI
Teatre Lliure de Montjuïc
dilluns, 12 setembre, sessions: 20:00 h i 21:30 h
L'oenagé Proactiva Open Arms organitza un espectacle solidari 
amb professionals del teatre català. Objectiu: manteniment 
del vaixell de salvament marítim Astral durant 15 dies.

L'espectacle «De Damasc a Idomeni» tindrà lloc a la Sala Fabià Puigserver, del Teatre Lliure de Montjuïc, en dues úniques sessions.  Es tracta d'un espectacle solidari amb l’oenagé Proactiva Open Arms en el qual participaran 20 autors, 20 directors i 20 intèrprets professionals de les arts escèniques catalanes. L'objectiu de l'espectacle és el de mantenir el vaixell de salvament marítim Astral en actiu durant un mínim de quinze dies. El cost és de 22.400 euros, quantitat que es calcula que es pot aconseguir si s'omplen les dues sessions —160 localitats cadascuna— amb una mitjana de 70 euros per espectador. S'ha establert un mínim de 50 euros per persona. 
El pati de butaques de la sala Fabià Puigserver es convertirà en una gran sala amb 20 taules independents disposades per acollir 8 espectadors cadascuna. A cada taula, simultàniament, un intèrpret explicarà un monòleg vinculat amb l'experiència de la guerra i l'exili. Els monòlegs són d'un màxim de 5 minuts, i els intèrprets aniran canviant de taula. Es calcula que durant els tres quarts d'hora que durarà la funció els espectadors de cada taula en podran escoltar entre cinc i sis.

Per saber-ne més: