30 de novembre 2009

Marina i Vicenç, en comú

El Vicenç C. i la Marina de ca l'Esteve eren autosuficients quan vam prendre junts un cafè al jardí de llicorella. D'això no fa gaire, va ser la tarda que van portar-nos el llibre on hi havia l'entrevista de la Marina parlant de la seva germana Elisa, afusellada pels franquistes després de la farsa d'un judici sumaríssim. La Marina me l'ha explicada moltes vegades, aquesta trista història. L'explicava des de la memòria d'una nena de 12 anys, que és l'edat que tenia ella quan es va acabar la guerra. L'explicava sempre lúcida, amb llàgrimes de ràbia, d'incomprensió i d'impotència als ulls.
Però, aquest estiu, la Marina ja no sortia de casa. Encara que l'entrés a veure cada dia, em rebia amb grans festes i em preguntava per què l'anava a veure tan de tard en tard. Últimament feia uns relats incomprensibles per a mi, amb frases enrevessades, sense subjecte, per tant era impossible saber qui era l'actant. I sempre amb els verbs en present. El passat més llunyà era allí, viu. Del dia abans, no en sabia res. El Vicenç anava a buscar el pa arrossegant els peus. Tot i el suport dels fills, viure sols es feia insostenible. Deu dies després de la Mare de Déu d'agost vam coincidir al carrer amb els seus fills —la Montserrat, la Pilar, l'Esteve— que els acompanyaven a la millor residència de Reus. El Vicenç hi anava conscient i esperançat. La Marina hi entrava desorientada, però, confiada, perquè hi anava de bracet del seu estimat.
Potser no ho han dit amb paraules, però intueixo que a la Marina i al Vicenç, mentre estiguin junts no els faltarà res més. Tenen als seus ulls el paisatge que més valoren: viure la vellesa en comú. És la seva aspiració més immediata.