19 de novembre 2009

Joan "Faio", la conversa

Cel rogent, de vent, a Duesaigües.
Al fons, l'ermita de Santa Bàrbara. Foto: ©Paüls.
Posem la cafetera al foc, així que el Joan "Faio" obre la portalada del caminal del refugi de la Vinyeta. ¿Que li ve de gust una galeta, Joan? Cafè i prou. "Si em fas menjar galetes no vindré més", em va respondre un dia. Em vaig quedar de pedra. No les ha tastades, per tant, no sap si les galetes que li ofereixo serien o no del seu gust. Tampoc no crec que la meva fama de pastissera de secà hagi arribat a les seves orelles. No. El que el Joan volia dir és que no ve a casa nostra ni per menjar galetes ni per beure cafè (el fem descafeïnat, per tant no és res de l'altre món), sinó per la conversa. Ve a parlar, a reflexionar en veu alta. Durant més de trenta anys hem parlat de temes personals, però, sobretot, hem parlat de Duesaigües. De com és, de com era, de com somiem que sigui.
Al Joan li agradaria que al poble es fes una mena de Consell de Gent Gran l'opinió del qual es tingués en compte a l'hora de prendre decisions importants. Espero tenir l'oportunitat de dir-li, el pròxim dia que vingui a conversar, que també caldria una mena de Consell de Gent Menuda. Els infants poden donar assenyades respostes si els preguntem com creuen ells que ha de ser el territori on es volen fer grans.
No fa gaire vaig dedicar al Joan el poema titulat La claca. Parla del vent, del furiós mestral, del qual el Joan ha vist tantes maldats. Aquest poema forma part d'un poemari basat en temes de teatre amb què vaig guanyar el premi de poesia Margarita Wirsing a Sant Feliu de Guíxols. Vaig imprimir el poemari i l'hi vaig signar. El poema del Joan "Faio" és aquest:

Un mestral embogit ens acompanya
al Somni d’una nit d’estiu.
Mentre la reina de les fades
s'adorm a l'hamaca de flors
del terrat de davant de casa,
Puck treu baf entre bufanda i barret
per carrers deserts i portes batents.

L’endemà, l'alba de secà somnia
que un bon cop de vent converteixi en núvol
la roba estesa. I que infanti
draps, puntes i llençols: tot pluja.
Rostes d'oli nou en cada paraula,
i en els gestos de cada dia
un pam de saó, si més no.