Un nou teatre a Barcelona: Almeria Teatre. És al carrer Sant Lluís, 64 al barri de Gràcia, a un pas de la boca de metro Joanic. Als magatzems s'hi va establir la Casa de Almería (d'aquí ve el nom) i, últimament, hi havia un bingo. La sala és moderna i ben equipada. En canvi té problemes d'accessibilitat a causa d'un tram d'escales dretureres que, de moment, no tenen baranes ni cadira de rampa per a minusvàlids.
L'inauguren amb un musical: The Black Rider, una òpera no lírica signada per Wilson, Waits i Burroughs, presentada amb les cançons en anglès i alemany i les introduccions parlades en català. Tracta el tema clàssic de Faust, amb un protagonista que es ven per amor l'ànima al diable, amb la contrapartida tràgica inevitable. Aquí el diable és una mena de showman de cabaret (vegeu foto) que té darrere el luxe de tres músics en directe. La traducció al català és de Lluís-Anton Baulenas que ha fet uns rodolins molt creatius, dits per tot l'equip amb la malícia justa. De fet, la interpretació tant pel que fa a la part actoral com a la musical de tot l'elenc són afinadíssimes i fan mantenir el públic amb el somriure permanent. Però, tot i això, la resposta final només ha estat d'aplaudiments de compromís. Goso dir que l'espectacle podria comprimir-se en un quart de menys. I, aleshores, perfecte.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.
L'inauguren amb un musical: The Black Rider, una òpera no lírica signada per Wilson, Waits i Burroughs, presentada amb les cançons en anglès i alemany i les introduccions parlades en català. Tracta el tema clàssic de Faust, amb un protagonista que es ven per amor l'ànima al diable, amb la contrapartida tràgica inevitable. Aquí el diable és una mena de showman de cabaret (vegeu foto) que té darrere el luxe de tres músics en directe. La traducció al català és de Lluís-Anton Baulenas que ha fet uns rodolins molt creatius, dits per tot l'equip amb la malícia justa. De fet, la interpretació tant pel que fa a la part actoral com a la musical de tot l'elenc són afinadíssimes i fan mantenir el públic amb el somriure permanent. Però, tot i això, la resposta final només ha estat d'aplaudiments de compromís. Goso dir que l'espectacle podria comprimir-se en un quart de menys. I, aleshores, perfecte.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.