A Arts Santa Mònica, a la Rambla, hi ha Monzó, una exposició dedicada a la persona i l'obra de l'escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952.
Fins a l'11 d'abril.
Monzó és una magnífica exposició de detalls, perfeccionista, comissariada per Julià Guillamon. Recrea el personatge a partir d'iconografies: dissenys gràfics i ninots de la primera època, una motxilla, gots, copes i més copes, tota una barra de bar, llums de neó, un lavabo permanentment ocupat per una veu masculina i una de femenina. Proposa un recorregut per un bloc cronològic on es contextualitza l'obra. I un altre, per un bloc temàtic: la família, l’amor, la repetició, l’absurd, la malaltia, el sexe, la veritat, la política, l’ordre i la informació.
Fins a l'11 d'abril.
Monzó és una magnífica exposició de detalls, perfeccionista, comissariada per Julià Guillamon. Recrea el personatge a partir d'iconografies: dissenys gràfics i ninots de la primera època, una motxilla, gots, copes i més copes, tota una barra de bar, llums de neó, un lavabo permanentment ocupat per una veu masculina i una de femenina. Proposa un recorregut per un bloc cronològic on es contextualitza l'obra. I un altre, per un bloc temàtic: la família, l’amor, la repetició, l’absurd, la malaltia, el sexe, la veritat, la política, l’ordre i la informació.
Quim Monzó protegeix una vegada més la seva intimitat. La subtilesa de la tria fotogràfica i objectual humanitza el personatge sense obrir-lo massa a l'aparador públic. El resultat és una exposició enfocada cap a l'obra literària que dóna indicis —mesuradíssims— de qui l'escriu. La impressió és que no hem descobert, encara, la distància entre el Monzó privat i el Monzó públic; entre la persona i el personatge. Sigui com sigui, llegim i rellegim Monzó, aquest homenot, l'aspecte madur del qual em recorda Hitchckock i que, com el cineasta, no somriu gaire, però n'interpretem la ironia amb la mitja rialla.