23 de juny 2010

LA FLAMA DEL CANIGÓ



El poema Canigó, de Mossèn Cinto va ser espurna que el 1955 va encendre una flama al cim del Canigó (2.784 m) de la mà de Francesc Pujades —un lector— de la comarca del Vallespir. Amb el temps, recollir la flama i portar-la al peu de les fogueres que la nit de sant Joan s'encenen per tots els territoris de llengua catalana, s'ha anat convertit en un ritual identitari. Per saber-ne més, llegiu  Sant Joan. Monogràfic sobre la Festa.
Canigó  (1886)  és un poema narratiu el protagonista del qual és el paisatge pirinenc, que Verdaguer eleva a monument diví. Hi descriu una geografia poetitzada,  amb llegendes d'idil·lis, corrandes i tocs costumistes, que dedica "Als catalans de França." L'esplendor amb què desgrana la llengua el poeta fa que aquest llibre no sigui de lectura fàcil, sobretot per als lectors avesats a la llengua empobrida i adotzenada actual. Tot i així, no em sé estar de recomanar l'edició  de  Canigó de la col·lecció "Les millors obres de la literatura catalana", la popular MOLC, núm 52. Conté un pròleg concís de Carme Arnau que situa l'obra en el seu context creatiu i unes notes al final que orienten el lector a entendre i gaudir de cada cant. Canigó pot ser una experiència màgica.
La tradició popular de la baixada de falles enceses pels boscos pirinencs es concentra en aquesta estrofa de decasíl.labs i alexandrins cadenciosos i sensuals, rimats AABCCB: 
Del bosc de Canigó són los fallaires      
que dansen, fent coetejar pels aires        
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espurnegen,        
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

JACINT VERDAGUER. Canigó. Cant I. L'aplec, v. 175-180


Fogueres, foguerades, gales, il·luminen la nit més curta de l'any