03 de juliol 2010

LA GAVINA


Foto: © Carles Fargas


La versió de La gavina d'Anton Txèkhov que ha dirigit David Selvas és de l'escriptor britànic Martin Crimp. És un extracte en essència de l'original pel que fa a la simbologia, a l'argument i als personatges torturats, tot i que l'escriptor britànic situa l'acció als anys quaranta. Però David Selvas ha anat encara més enllà i imagina el conflicte de relacions i indiferències com a contemporani i li dóna un tractament hiperrealista. L'escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià es posa al servei d'aquesta idea. Una sala en primer terme per fer-hi de tot, la cuina equipada en segon pla i al fons un jardí de plantes de lloc humit, ja que som prop d'un llac (podria ser ben bé el de Banyoles.) En aquest espai es va creant una atmosfera de silencis, d'obsessions, de desitjos no correspostos. Tothom vol allò que no pot aconseguir. El jove Kòstia, un aprenent de dramaturg que vol agradar a la seva mare actriu,  està enamorat fins al suïcidi de la Nina, però la Nina està encaterinada amb Trigorin, un escriptor d'èxit.  La Polina té una filla amb el metge i encara n'està enamorada, però està casada amb un altre, i la Maixa corre  incansable darrere de Kòstia. Els intèrprets es troben bé en el seu paper i el fan brillar quan toca, tots transmeten els estats de l’ànim dels personatges, fruit d'una direcció acurada, que serveix amb nitidesa aquesta complexa obra del teatre universal, per tal que l'entengui en profunditat el gran públic. 
Coproduïda pel Festival Grec i el CAER de Reus, es va estrenar al Teatre Fortuny i ara es pot veure a la Sala Villarroel fins el dia 11.  Es mereix fer temporada (llarguíssima) de tardor.