31 de gener 2011

VILADOMAT: DEL TER AL PLATA

 
Del Ter al Plata
 Llibret i direcció: Jaume Collell
Direcció musical: Joan Ramon Puntí
Intèrprets: Xavier Boada i Itziar Castro i l'Orquestra La Imperial
Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona
Foto: © Àlex Garcia

Joan Viladomat  (Manlleu, 1885 - Barcelona, 1940) és l'autor de la música de "Fumando espero" i d'"El vestit d'en Pasqual", entre d'altres set-centes cançons. En una sola funció [25-1-2010] l'Artèria Paral·lel amb l'espectacle Del Ter al Plata fa un l'homenatge al compositor, commemorant el 125 aniversari del seu naixement.  L'espectacle recrea l'ambient burlesc de l'època daurada del Paral·lel. Però allò que amb ulls d'avui podria ser grotest, fins i tot patètic, es transforma actualitzat de llengua i de contingut. Els dos protagonistes són un metge i una metgessa que treballen en la recerca de l'ADN de la raça catalana i aprofiten l'avinentesa per recollir mostres entre els presents. Entre acudits picants i comentaris sobre l'actualitat política, recorden les cançons de Viladomat. En canten, tot dramatizant-les,  dotze de les més conegudes del repertori del músic. Les lletres, però, han estat retocades. O canviades de sentit.  Per exemple, ara, "Fumando espero" és una crítica a l'excés de normativa legal que priva la llibertat de la gent.  La Sarita Montiel era a la primera fila, entre el públic, però ens va estalviar de veure-la dalt de l'escenari. Per sort, hi ha un temps per a cada cosa.

Ja no hi ha músics que composin 
sobre el vici amb tanta dosi de virtut.
JAUME COLLELL, director de l'espectacle 
       
             

30 de gener 2011

FAVES DEL PRAT, LES PRIMERES

 Verduleria del Carrer Joaquim Costa. Foto: © Paüls, 2011
Dinar de diumenge: faves del Prat ofegades. "La parada és a tocar de la platja, per això són de les primeres de la temporada", em diu la Isabel, la verdulaire del meu carrer, mentre me les va triant d'una en una. Em fa descompte perquè, segons ella: "són tan tendres que potser n'hi trobaràs alguna de cremada pel fred." Comerç de proximitat, encara, a la Barcelona de 2011.

29 de gener 2011

PINOTXO PER A 2011

Pinotxo
Autor: Carlo Collodi. Adaptació: Manel Veiga.
Teatre Poliorama, Barcelona
Per a espectadors a  partir 3 anys.

Aquest espectacle multimèdia per a explicar el conte clàssic de Pinotxo ens ha agafat de sorpresa. En especial, l'admirable aplicació de les noves tecnologies a l'escenografia (vegeu-ne vídeo). D'entrada, una porta metàl·lica s'aixeca com un teló, però és només una imatge en moviment i el so que suggereix els grinyols de la porta enrotllable. A partir d'aquí, dues projeccions simultànies sobre dos tuls a diferent profunditat de l'escenari simulen les tres dimensions. Els dos intèrprets de la Companyia Roseland Musical (Linn Johansson i Rudy Alvarado) actuen sols a l'escenari buit, enmig d'espais virtuals de còmic i videojoc  als quals sincronitzen la coreografia.
Hi ha també algunes variants de contingut: Pinotxo és un ninot fet de materials reutilitzats per Gepetto, una mena de drapaire. Va a l'escola i és objecte de burla perquè no porta ordinador com tots els altres alumnes. En aquest espectacle adreçat a infants (i també en el musical Geronimo Stilton, que n'ha estat pioner) s'ha demostrat que el llenguatge que els nadius digitals coneixen bé va aprofundint-se en possibilitats, ara també aplicat al teatre de qualitat.

28 de gener 2011

DE VAMPIRS, DIUEN

 
Íncubo. Un juego de vampiros
 Autor i director: Àlex Mañas. 
La Villarroel, Barcelona

L'íncube és un mascle sobrenatural xuclador d'energia que es presenta en somnis a la víctima i fa que no recordi que l'ha posseïda. Que Íncubo. Un juego de vampiros sigui una obra de vampirs ha estat una sorpresa que he tingut en llegir el programa de mà. Sigui com sigui, és una obra tan infumable com aquest tipus de gènere fantàstic que prolifera en llibres i en pel·lícules. Del poc que en puc dir: una adolescent se cita amb un  home d'uns 40 anys amb una proposta insòlita: sexe a canvi del darrer número d'una col·lecció de còmics de vampirs. Salvaria les interpretacions i l'espai escènic. M'ha semblat interessant l'habitacle a sota terra, tancat, obsessiu i inquietant, on s'estan la noia i dos nois joves. Un espai que es converteix en presó terrorífica de la víctima adulta.  Íncubo. Un juego de vampiros és una obra que no s'explica per ella mateixa, per tant, qui no en conegui les claus d'interpretació no l'entendrà. Jo n'he sortit tal com n'he entrat. Ras i curt.
             

27 de gener 2011

VAGA MOLT "GENERAL"












 ¿Algú sap que avui hi ha convocada "una" vaga general? Sí. Ho sap el botiguer de la cantonada que s'ha trobat un cartell encolat al vidre de l'aparador. Ho sap també l'estanquera, la tenda de lloguer de disfresses, la fotògrafa, el farmacèutic, el pastisser, la responsable de la bugaderia... S'han trobat tots cap allà a les deu, malhumorats, intentant arrencar els cartells sense ratllar els vidres. S'han passat la consigna solidària: cal arrencar el màxim de paper, després,  cal amerar el que quedi enganxat amb una esponja impregnada d'aigua calenta i, finalment, arrossegar les restes de paper i cola amb draps de cotó. 
El cartell que els convocants incívics han plantificat al tòtem de pas del carrer no el traurà ningú. Es veurà fins que algú n'hi encoli un altre a sobre. Ara convocaré una vaga. General.

FRANCESC LAYRET, DEFENSOR DELS OBRERS

Pintades al monument a Francesc Layret, defensor del moviment obrer.
Plaça Goya, Barcelona
Foto: © Paüls (23-1-2011)

Grups afins als sindicalistes de la CGT, CNT i altres grups anarquistes es van manifestar dissabte, dia 22, "contra la retallada de les pensions." De pas cap al Departament de Treball de la Generalitat, al carrer Sepúlveda, van deixar ben galdosos de pintades les parets i els vidres dels establiments de la plaça Goya. També se la va carregar el grup escultòric dedicat a Francesc Layret. Aquests manifestants no deuen saber que Layret era un sindicalista convençut, polític i advocat defensor dels obrers. Un lluitador que va ser assassinat el 30 de novembre de 1920, quan anava a interessar-se pels nombrosos militants del sindicat CNT detinguts pel governador de Barcelona. Les pintades al seu monument fan evident que l'incivisme està renyit amb la cultura.

26 de gener 2011

NINO BRAVO, EL MUSICAL

 
Nino Bravo, su vida, su música
Direcció: Fernando Navarrete
Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona.
Foto:  © ClassMusica

A l'Artèria Paral·lel, assistim a l'espectacle musical en homenatge a Nino Bravo (1944 -1973), un mite per la veu potent i per la carrera escapçada per la mort prematura als 28 anys. Fa una setmana, havíem sentit un tast de les seves cançons, en clau d'humor, a 'Nelly Blue', al Club Capitol.  Ara la presentació de Nino Bravo, su vida, su música és de gran format: quatre solistes de bon nivell, cors eficaços, orquestra professional, coreografia, reportatge audiovisual. L'estètica dels intèrprets no és la casposa de l'època de l'homenatjat, però el to general és nostàlgic i ensucrat, de gala de televisió en blanc i negre. Amb tot plegat es fa un repàs al repertori del cantant, dels dels inicis, amb peces desconegudes, fins a les melodies més conegudes: Esa serà mi casa, Te quiero, te quiero, Libre, América, América, Noelia, Un beso y una flor.
Aquest noi que va néixer en un poblet del País Valencià va haver de treballar dur per fer-se un lloc a la televisió franquista. El 1970 fins i tot se li va estafar representar Espanya a Eurovisión (va guanyar Karina), però Nino ha triomfat després de mort, a Sud-amèrica i arreu on s'ha sentit el seu timbre vellutat de veu. 


PROU DE "BEL·LIGERANT"!

Uns quants sinònims, per entendre'ns 
(encara que la frase sigui per fer bonic.)

Bel·ligerant  per aquí, bel·ligerant per allà... La parauleta s'ha posat de moda. ¿Algú sap el que vol dir "bel·ligerant"? És el participi present del verb llatí  belligerare (guerrejar, fer la guerra.) Una persona bel·ligerant és una persona que està en guerra, que participa en un conflicte bèl·lic i, per extensió, que s'enfronta a...
En qüestió de mitja hora l'han dita a TV3 en dos sentits contraris:
  • 1. "Serem bel·ligerants si a un nen andalús l'obliguen a estudiar en català." (Frase de la presidenta del PP a Catalunya.) 
  • 2. "Felip Puig ha dit que el govern de la Generalitat no serà bel·ligerant amb els ocupes" (Redacció Informatiu TV3)
En què quedem?
Frase 1. Aquí es podria admetre aquest adjectiu, en el sentit de "guerrejants", "combatius" Però, ¿guerrejants i combatius a favor o en contra del fet que s'ensenyi català al nen andalús? Bé sabem què volia dir, però l'adjectiu aquí es confús.

Frase 2.  No ser bel·ligerant amb els okupes vol dir que el govern no s'hi enfrontarà. ¿El/la redactor/a volia dir "condescendent", "indulgent", potser?

Un cop consultats uns quants diccionaris, amb el bel·ligerant i els bel·ligerants, tolerància zero.

25 de gener 2011

CORRÜPTIA, UNA REGIÓ DE L'EST

Corrüptia, una regió de l'est
Dramatúrgia: Josep Lluís Fitó
Direcció: Carles Fernández Giua
Teatre Tantarantana, Barcelona
Foto: © Aleix Marín

L'espectacle que presenta la companyia Teatre de l'Enjòlit és d'aquells que poden penjar el cartell:  "Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat." ¿Quina és la realitat que retrata Corrüptia, una regió de l'est? Enfoca, en forma de paròdia,  l'anomenat cas Gürtel, que va posar en entredit l'honorabilitat del govern valencià. S'hi devien veure tan reflectits els polítics del Partit Popular en aquesta sàtira que, a Xàtiva, els van denegar el permís d'estrenar l'obra al teatre municipal. No obstant això, l'escàndol i les estratègies dels implicats per escapolir-se de l'escarni públic que es desenvolupen a l'escenari podrien situar-se en qualsevol lloc. És un text, doncs, que admet múltiples adaptacions i actualitzacions. Un deu per al treball de la companyia.

L'art permet, entre altres coses, la síntesi ficcional. 
I el teatre permet mostrar-la al públic. Volem mostrar
les entranyes de la corrupció en clau de farsa política.

24 de gener 2011

LA SÈRIE POLSERES VERMELLES


 
Polseres vermelles
Creació: Albert Espinosa.  Direcció: Pau Freixas. 

TV3 estrena la sèrie Polseres vermelles.  Cada capítol es podrà veure a l'avançada per internet. El primer, impacta. La idea i el guió són d'Albert Espinosa. Sap de què parla i sap transmetre emocions, l'Albert. Sap com se sobreviu a l'inevitable sense dramatitzar. Els protagonistes "intensament vius" són infants i adolescents malalts que porten polseres vermelles. No és una sèrie convencional d'hospitals. Hi passa molta vida i moltes ganes de viure-la.


És horrible veure com el cos se'm va marcint 
cap al no-res. Però també és bonic per totes 
les vegades que haig de dir adéu. 
ALBOM MITCH, Els dimarts amb Morrie

VIMBODÍ VS. PRAGA

 
Vimbodí vs. Praga
Autora i directora: Cristina Clemente
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers

Vimbodí vs. Praga és una obra on allò particular es converteix en universal. Felicitem-nos perquè no passa gaire sovint. L'assumpte se circumscriu al barri de Gràcia barceloní. Un grup de veïns d'un carrer anomenat Praga són al local social on preparen cada any els guarniments del seu carrer per la Festa Major. S'hi han reunit perquè avui l'Ariadna (interpretació intel·ligent de Maria Molins) presentarà el disseny. Mentre l'esperen, tothom manifesta desconfiança en el sentit que aquesta noia poc parladora i insegura porti cap idea aprofitable.
Han decidit cedir el seu local a la família d'una noia malalta de càncer (interpretació versemblant d'Anna Moliner) el darrer desig de la qual és realitzar la decoració del passatge Vimbodí on viu. Conviuen dues maneres de fer en aquest magatzem, fins que els titulars s'adonen que el projecte de la noia malalta té possibilitats de guanyar el concurs,  desestimen sense compassió el que ja tenien a mig fer. Els espectadors som testimonis, escena darrere escena, de quina manera la representació de la condició humana va elevant a categoria universal l'anècdota del guarniment d'un carrer qualsevol.
L'autora s'ha atrevit a mirar endins de la cultura popular present en les associacions de tants barris. Ho ha fet amb rigor, sense complexos. El resultat és una obra mirall pels espectadors d'aquí i una entretinguda reflexió per a tothom. 

23 de gener 2011

LA VENTAFOCS

 
La Ventafocs
Guió i direcció: Julià Farràs. Música: Manu Guix. 
Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona
Per a espectadors a partir 5 anys.

El rei i la reina del país d'aquesta versió de La Ventafocs estan arruïnats. No paguen el servei, el castell cau de vell, el rebost està buit, no els queda res per empenyorar... Així és que els monarques organitzen un  ball amb l'objectiu de casar el príncep amb una dama que tingui una gran fortuna i que els salvi de la misèria.
Mentrestant, una noia òrfena (l'actriu Ariadna Suñé, extraordinària tant en la interpretació com en les cançons) és rebatejada per la seva madrastra i dues germanastres tòtiles i malvades (interpretades per dos actors) com a Ventafocs. A l'escena apareixerà amb un truc molt ben aconseguit el vestit de lluentons i les sabates de cristall, però ens haurem d'imaginar el ball, la carbassa convertida en carrossa i els ratolins que la menen.    
Algunes variants que m'han semblat interessants: la Ventafocs s'enamora del príncep sense saber que n'és; es casen en secret, sense banquet; la noia té una granja en propietat i s'hi emporta marit i els sogres reials  a treballar-hi. Si el conte es fes realitat, de la crisi, ni se'n parlaria.

 

22 de gener 2011

ELS TRES TOMBS DE SANT ANTONI

video
Cavalcada dels Tres Tombs del Barri de Sant Antoni de Barcelona. 
La cavalleria de la guàrdia urbana obre pas a la plaça Goya.


video
Carro dels pagesos de l'Aldea ple de verdures destinades als mercats, a la
ronda Sant Antoni, a mig camí del mercat de Sant Antoni i el de la Boqueria 

video
Transport antic de barrils de cervesa, en el mateix espai 
on ara la venen a baix preu els "llauners"


video
 Pluja de caramels.  Els agafen per col·lecionar durant una estona.
Ningú en lleparà perquè són amb sucre.

21 de gener 2011

UN BOTÓ QUE ENAMORA

  
Un botó que enamora
Autora i il·lustradora: Pauline Carlioz
Adaptació: M. Cornudella i J. Martín
Editorial Combel, 2010
Per a lectors a partir de 3 anys


A la coberta de l'àlbum il·lustrat Un botó que enamora hi ha un collage amb objectes per a la costura, les lletres del títol són fetes amb elements tèxtils, el llibre es tanca amb una cinta i un botó amb imant. Molt bé, ens diem, perquè ens suggereix que en la història hi prendran part agulles i fils com a recurs d'aprenentatge per al reciclatge de roba, tant per a nens com per a nenes. En el forat en forma de cor veiem els dos protagonistes. El despleguem. A dins en dues parts emmirallades, simètriques de forma —pàgines obertes cap a l'esquerra la història d'ella i pàgines girades cap a la dreta, la d'ell— i contingut, s'hi explica una història d'amor a primera vista.  Els fets es poden llegir per separat o alternant les pàgines. Aquests dos personatges es deleixen pels abrics cars (?!)  Se'ls compren de deu en deu. El seu èxit a la feina depèn del vestuari. Tal com ho acabeu de llegir! I, només ella cus. Un botó que enamora és un àlbum de gran format els protagonistes del qual són consumistes compulsius i perpetuen els rols de sexe. Un gran embolcall per a una oportunitat fallida.
Per sort, hi ha mestres i contacontes que de les pedres en fan pans, i han aprofitat el suport de l'àlbum per promoure la creativitat. Per exemple, Dolors Todolí, després d'explicar el conte a la Biblioteca d'Almoines, de València, va fer triar als infants un botó i els va fer imaginar un personatge. Ho podem veure al seu blog  Menjalletres, on hi troben una gran bateria d'activitats a partir de contes. En aquest cas, els botons van servir d'ull, de pegat d'ull de pirata, de melic, d'agulla de pit, de mussell, de nas, de medalla...

 "Un botó per imaginar". Creació de personatges amb un botó, després que Dolors Todolí expliqués el conte Un botó que enamora, a la Biblioteca d'Almoines, de València.


20 de gener 2011

LA BÍBLIA IL·LUMINADA

 Il·lustració de Perico Pastor per al Llibre dels Salms

¿Com il·lustraria l'artista Perico Pastor la Bíblia? Qui es faci aquesta pregunta podria obtenir resposta en els tres volums de la Bíblia interconfessional en edició de luxe de l'Enciclopèdia Catalana (2007). Però, si la butxaca no li arriba a tant, haurà pogut satisfer el seu interès intel·lectual a l’exposició de 350 dibuixos i aquarel·les originals que CatalunyaCaixa ha presentat a l'entresòl de la Pedrera, sota el títol de La Bíblia il·luminada. I, si coincideix, com nosaltres, amb l'autor que justifica de viva veu la inspiració artística que defineix l'estil de cada passatge, és dífícil que oblidi mai més cada traç d'aquesta proposta excepcional. Perico Pastor ha explicat que la principal dificultat va ser no acostar-se a la ingent inconografia bíblica de l'art, sobretot pel que fa a l'Anunciació i a la Crucifixió.
L'exposició d'aquests originals i dels tres volums es mereixia estar més temps a l'abast del públic. Programar-la per les festes de Nadal, ha fet que molta gent se l'hagi perduda.

19 de gener 2011

CENT FUNCIONS DEL "CASAMENT"

 Foto: Gataro. © Clàudia Serrahima.

A Almeria Teatre celebren la funció número 100 d'El casament dels petitburgesos, de Bertolt Brecht. Fan el ple amb familiars i amics de la companyia. La representació és la mateixa que a l'estrena, però ampliada amb actuacions dels comensals de l'estrafolari dinar i d'altres convidats que s'hi afegeixen. Una vetllada imperdible de bon teatre.


PA NEGRE: TRETZE!


III edició dels Premis Gaudí, de l'Acadèmia del Cinema català. La pel·lícula Pa negre, basada en textos d'Emili Teixidor, dirigida per Agustí Villaronga, hi obté tretze estatuetes.
Ara també és candidata als premis Goya —nominada en diverses categories—, s'ha reprogramat als cinemes catalans i  als espanyols, en alguns casos, en versió original catalana subtitulada. 


18 de gener 2011

CELEBRACIÓ

Celebració
Autor: Harold Pinter.  Traducció: Martí Sales.
Direcció: Lluís Pasqual.
Teatre Lliure Gràcia, Barcelona

El premi nobel Harold Pinter (Londres, 1930-2008) és l'autor de Celebració, una comèdia d'aparença intranscendent. Els personatges se situen en un restaurant de luxe, en dos reservats que en l'obra es representen en plataformes mecàniques. En una de les taules hi sopen dos germans —consultors estratègics (?)— casats amb dues germanes desenfeinades, que celebren l'aniversari de casament d'una de les parelles. En l'altra taula, un matrimoni, banquer ell, exsecretària abonada al sexe darrere d'arxivadors, ella. Tots sis comensals, fins i tot en estat de sobrietat, són insolents, insensibles i barroers. Per això, a mesura que van bevent, les veritats despietades m'han deixat de fer efecte. Me n'he anat immunitzant pel camí.
Els reservats del restaurant de prestigi per a gent pudenta que ha imaginat Lluís Pasqual no són a Londres sinó a Catalunya. Els comensals són catalans i vulgaritzen referents populars. Els propietaris del restaurant —llepes i rastrers—tenen l'aura dels senyors Estevet. També és d'aquí el cambrer veterà que imposa un discurs als clients i fabula amb noms de polítics i d'intel·lectuals locals i universals que assegura haver conegut el seu avi. Relats fora de lloc, buits també, però per la condició del personatge, més acostats a la fibra sensible.
He aplaudit la representació amb ganes perquè els intèrprets s'ho mereixien, si més no per haver aconseguit aquesta sensació de naturalitat, encara que m'hagin relliscat les digressions dels seus personatges.

17 de gener 2011

OVIDI MONTLLOR DIU ESTELLÉS

Pocs minuts després d'haver penjat el post de l'obra de teatre Poseu-me les ulleres, basat en la biografia i en l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés, que es pot veure fins al dia 23 al Romea, rebo uns quants correus de lectors que també recorden l'apassionat poema narratiu Coral romput per la interpretació que en va fer Ovidi Montllor (disc del 1979).
Escolteu un  fragment de Coral romput i altres emocions compartides: paraules de Vicent Andrés Estellés, veu d'Ovidi Motllor, guitarra de Toti Soler.

 
Poema: Els amants.


Poema: Coral Romput (fragment)


Poema: M'aclame a tu.

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. M'aclame a tu

16 de gener 2011

POSEU-ME LES ULLERES

Poseu-me les ulleres
Dramatúrgia: Pep Tosar i Evelyn Arévalo
Companyia Micalet Teatre
Teatre Romea, Barcelona
Imatges: © Blai Tomàs

Llegit, rellegit, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993). L'hem escoltat recitant els seus propis poemes i en la veu d'Ovidi Montllor acompanyat per la guitarra de Toti Soler.
"Poseu-me les ulleres", era un desig per l'hora de ser enterrat. La mort, sempre present en la seva obra: les piles de morts anònims de la guerra, la mort violenta de l'avi, la mort de la filla de tres mesos. L'actor Enric Juezas interpreta el monòleg biogràfic de Vicent Andrés Estellés. Esplèndid. Al seu costat, a la taula d'un bar antic de Burjassot, un home amb guitarra (el cantant Miquel Gil), en una altra taula, un entrevistador que no vol revelar la seva identitat al poeta per tal que s'expressi més lliurement i, a la barra,  la mestressa del bar. Tots coneixen la seva obra. El poeta se sent com a casa, desgrana els records d'infant, d'adolescent, de les lectures que l'han marcat,  del  pas pel diari «Las Provincias»... tot un retaule vital, un anecdotari sucós, adolorit i irreverent.
Al fons, darrere d'un tul, la néta del poeta (Isabel Anyó Estellés) dansa en sincronia  amb el que passa davant d'aquest teló translúcid i es complementa amb la projecció d'imatges de Burjassot, de València, de l'horta del País Valencià i entrevistes (prescindibles) en format documental amb familiars i estudiosos de l'obra del poeta.
A banda del relat biogràfic del protagonista, esperàvem més poemes. Miquel Gil hi ha assajat versos i ha cantat sencer el poema M'aclame a tu. M'agrada molt com canta Gil, per l'esqueixament rabiós de la seva veu. Però, aquí, he trobat a faltar Ovidi Montllor. Aquesta nit, els versos de Coral Romput rebotien per les parets del Teatre Romea i es volien fer sentir en la seva veu.
 

15 de gener 2011

L'ARQUITECTE

L'arquitecte
Autor: David Greig. Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique
Teatre Lliure Montjuïc, sala Fabià Puigserver
Foto: © Ros Ribas

L'autor, el dramaturg escocès David Greig, diu que la gènesi de L'arquitecte es troba en les múltiples notícies de suïcidis d'arquitectes que no poden suportar veure els seus edificis acabats. Però, el tema va més enllà d'aquesta anècdota, L'arquitecte és una obra complexa sobre l'acceptació del fracàs en diversos fronts. L'actor Pere Arquillué interpreta l'arquitecte i pare de família que fracassa tant en l'àmbit familiar com en el professional.  El seu entorn és el reflex d'una societat desarrelada. S'enfonsa la seva família i s'enfonsa el barri de gratacels socials que va dissenyar. És un idealista a qui se li enfonsa el projecte de vida. L'arquitecte m'ha semblat una obra melangiosa, d'una tristesa commovedora.  El director, Julio Manrique, ha sabut transmetre en tota la companyia la tensió de la individualitat de cada personatge.  


Aquell estiu vaig veure l'enderroc de l'edifici Basil Spence's Queen's Court a  Glasglow. La multitud era enorme [...] L'enderroc tenia una atmosfera més pròxima a una execució pública que a un reordenament urbà.

14 de gener 2011

CROADA ANTICAQUES

No són regals de xocolata. 
Ara, pels pobles i per les ciutats catalanes no hi ha cabres que adobin els carrers de terra; tampoc a les cases ja no hi ha comunes que desemboquin directament als corrals ni tan sols que es recuperin com a adob. Ningú amb dos dits de seny es creu que els carrers bruts siguin el tret distintiu entre un poble i una ciutat. Les caques de gos no replegades distingeixen un "poble brut" d'un "poble net"; una "ciutat bruta" d'una "ciutat neta".
L'espai públic és per definició d'ús comunitari tant en un poble com en una ciutat. Hi juguen criatures, hi passegen vells amb bastó i visualitat deficient, hi circulen gent de totes les edats que no volen relliscar ni sentir males olors.  Avui no és admissible ni en un poble ni en una ciutat que els propietaris de gossos els treguin sense cadena o els aviïn de l'espai privat (casa)  perquè surtin a pasturar lliurement a l'espai públic (carrers,  jardins, entorn de passeig.) Una constatació: no hi ha cap propietari de gos que cregui que els excrements de la seva mascota siguin beneficiosos, altrament se'ls faria acumular davant de la pròpia porta.
Molta gent recorda, a Duesaigües, una ciutadana que cansada de les tifes dels gossos al seu carrer, les recollia i les apilava davant de l'ajuntament. Amb aquest acte feia evident la passivitat de l'entitat municipal. Avui no s'hi atreveix ningú a fer-ho, malgrat que es parli d'aquesta iniciativa per places i pedrissos. Però és que, avui, les eines per fer una crida al civisme són unes altres. El fill d'aquesta ciutadana n'ha recollit el relleu i  no defalleix, des dels articles a «Duesaigües. La revista», a promoure la campanya "Nets i polits." Cada dia s'hi apunta més gent. Ens en sortirem.


 
Iniciatives anticaques a la via pública: 
Dispensador de bosses,  rètols diversos.
Banderes denúncia («Operació cacòmetre» a Manresa.)

13 de gener 2011

NELLY BLUE AL CAPITOL

Nelly Blue
Autors: Marta Pérez, Xavi Mira i Albert Ribalta
Direcció: Marta Pérez
Companyia T de Teatre i Los Tigres
Club Capitol, de Barcelona

Xavi Mira i Albert Ribalta, dos reconeguts actors còmics, interpreten uns personatges situats a la Barcelona de primeries dels anys setanta que tenen en comú la passió per la música melòdica. Com a teló de fons hi ha el tema de  la traïció d'una amistat que veiem néixer dalt de l'escenari, quan Ximo (Mira) es resguarda de la pluja a la perruqueria de la Rambla regentada per Rocco (Ribalta). L'espectacle es converteix de forma natural, a mesura que va avançant la trama, en un musical sense parafernàlia: no hi ha coreografia ni ballarins que es deslloriguin.   La gran sorpresa d'aquest viatge en el temps ha estat la força interpretativa amb què els dos actors han emprès la imitació dels cantants del moment: Nino Bravo, Carosone,  Celentano, Modugno... Esperàvem bisos. I no.

12 de gener 2011

¿BLOC O BLOG?


«Us diré breument les tres raons que fan que em decanti per blog; i vosaltres, si voleu, hi dieu la vostra. 1) Prefereixo blog perquè és una paraula que no vol dir res més. I sempre és bo que per a un nou significat tinguem un nou significant. I això encara és més cert en el cas dels derivats. Escriure blog ens permet bloguejar sense bloquejar ningú. 2) Prefereixo blog perquè és el terme internacional, el que en un mitjà tan cosmopolita com internet tothom reconeix. 3) I, sobretot, prefereixo blog perquè és una paraula ben formada en català: el català té un munt de paraules acabades en g i acostuma a adaptar els estrangerismes respectant aquesta g. De fet, el català basa importants oposicions semàntiques en aquesta g final. No és el mateix un reg que un rec: l’un és sinònim d’irrigació i l’altre és un solc a la terra. Tampoc és el mateix grog que groc: l’un acaba pujant al cap i l’altre, en principi, no (obvieu Van Gogh)»  ALBERT PLA (resposable lingüístic del diari ARA, ho ha estat durant vint anys de l'AVUI)

Llegiu l'article sencer Això és un blog

11 de gener 2011

L'ALTRE ESPÍGOL I ELS "NOSTRES" PUGONS

Espígol dentat
Foto: © Paüls, 2011
Al gener, al jardí de llicorella no hi ha cap altra flor que les de color blau de les mates d'espígol dentat (Lavandula dentata.) A diferència del seu espectacular parent [lavandula angustifolia], les espigues no són gaire flairoses. En canvi, les fulles dentades de color verd-gris són molt aromàtiques, però no s'utilitzen en perfumeria. Aquesta varietat ens la va plantar el Cisco "Carrascle" i ha resultat molt agraïda de conrear en el terreny pedregós del nostre jardí de secà. 
Confesso el meus dubtes ecològics quan sento a dir que és una planta beneficiosa per les plantes que l'envolten perquè la flaire de les fulles espanta els pugons. He arribat a la conclusió que els nostres pugons són defectuosos. No tenen desenvolupat el sentit de l'olfacte.

10 de gener 2011

L'ESCOLA ARA I AQUÍ

En resposta a la sentència del Tribunal Constitucional que qüestiona el català com a llengua vehicular a l'escola, el diari ARA ha regalat en adhesiu la reproducció del cartell de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana que va crear el pintor Josep Obiols el 1920, modificada amb el lema "L'escola en català, ara i sempre".
Segons diu el fill del pintor, el polític socialista Raimon Obiols,  l'autor del cartell hauria adoptat la modificació amb entusiasme. Noranta anys després ens trobem al mateix lloc: la societat civil s'espavila sola.

Un fracàs no s'improvisa. 
JOAN FUSTER

09 de gener 2011

ELS REIS TENEN VUITADA


Contes silenciosos

Llibre pop-up creat i il·lustrat
per Benjamin Lacombe
Enginyeria de paper: José Pons
Editorial Baula, Barcelona, 2010

Si els Reis no han deixat llibres per als infants que us envolten, encara esteu a temps de corregir l'error. Pot fer-hi palanca, el reportatge de novetats editorials per a infants i joves, publicat al diari «Avui», 23.12.2010:
Nadal jove: llegir amb el cor i pensar amb el cap.
De Massagran a Geronimo Stilton. 
ANDREU SOTORRA

07 de gener 2011

IMMERSIÓ PER AL "PASSO DE VIANANTES"

Aquesta tanca  és al carrer del Carme, 
cantonada amb el de les Floristes de la Rambla.
 Foto © Guillem Carbonell, 2010

Aquesta tanca és a tocar de casa, però ha estat el blog del periodista Guillem Carbonell qui me l'ha fet descobrir. El cartell que hi penja és l'iceberg que justifica la immersió en català aquí (¿on, si no?)  Vegeu la supeditació en què es troba la llengua pròpia de Catalunya: la informació en castellà  va en primer lloc, escrita en un caràcter gran i està ben escrita. A sota, hi ha una traducció que vol ser en català (?), escrita en cos de lletra més petit.  ¿No deien que havíem de jugar en igualtat de condicions?
M'imagino com deu haver anat:
1. Qui ha manat fer el cartell (empresa Tau Icesa, que fa treballs de construcció a càrrec de l'Ajuntament de Barcelona) no ha facilitat el text correcte en català.
2. Qui ha imprès el cartell no  domina la llengua catalana i ha triat una solució mixta, un castellà maquillat perquè sembli català. No s'ha molestat a comprovar si és correcta o no la traducció. 
3. Un cop imprès, qui ha manat fer el cartell no ha donat cap importància al fet que estigués mal traduït, possiblement perquè creu que ningú coneix la llengua per adonar-se de la pífia. ¿L'empresa mantindria l'errada si el text castellà digués "PASSO DE VIANANTES?
4. ¿Qui té la responsabilitat de fer esmenar aquests cartells?

06 de gener 2011

TRISTANY I ISOLDA

 
Tristany i Isolda
Adaptació: Fontanel, Béatrice Traducció: Jordi Comasòlives
Il·lustracions: Aurélia Fronty
Baula Edicions, 2010
Lectors a partir de sis anys

Els primers lectors trobaran en aquest àlbum il·lustrat una excel·lent adaptació de la llegenda de Tristany i Isolda.  Podran afegir al seu imaginari una de les històries d'amor apassionat més conegudes de la literatura universal. El cavaller Tristany és nebot i protegit del rei de Cornualla. S'encarrega d'anar a recollir Isolda, la princesa irlandesa que ha de casar-se amb el rei. De tornada, els dos joves, per equivocació, beuen un filtre d'amor que fa que s'enamorin per sempre. Isolda es casa amb el rei però, a causa del beuratge, no pot evitar cometre adulteri amb Tristany. A partir d'aquesta traïció se succeeixen els enganys i els errors, que fan acabar la història en tragèdia.
El mite de Tristany i Isolda té el referent en les antigues llegendes celtes. Al segle  XII  es va propagar pel continent, es va anar modificant a gust de l'època i es va convertir en el mite de l'amor cortès, on el cavaller és el vassall de la seva dama. Molts autors medievals reflecteixen el mite en les seves obres, com ara el trobador Cerverí  de Girona (1259-1290?), que va escriure "Lo vers de Tristany";   Bernat Metge (1340?-1413), que esmenta els amants a Lo somni;  també en parla el frare franciscà Francesc Eiximenis (1328?-1409): al llibre Primer de Lo crestià diu que és una lectura inútil i enredaire. Richard Wagner en va fer una òpera; el va pintar Salvador Dalí; s'ha portat al cinema i al teatre. Benvinguda, ara, aquesta acurada adaptació per a infants.

05 de gener 2011

LA CAVALCADA: UN GRAN ESPECTACLE ITINERANT


Cartells de la Cavalcada de Reis de Barcelona, 2011
Autora: Cristina Losantos
Aquest vespre cada poble i cada ciutat de Catalunya tindrà la seva cavalcada de Reis, amb un objectiu comú: crear un ambient fantàstic en l'imaginari infantil. De totes, la cavalcada de Barcelona, coordinada per escenògrafs, coreògrafs, artistes plàstics i músics professionals és la que eleva d'any en any el nivell de qualitat general.  A Barcelona, els Reis arribaran per mar, al Moll de la Fusta, i s'iniciarà la cavalcada de conte en format d'espectacle itinerant de 800 metres, de quaranta-cinc minuts de durada. Hi actuaran dos-cents ballarins i hi col·laboraran divuit escoles de teatre i dansa. Enguany la cavalcada barcelonina explicarà la història dels Reis, amb guió (de l'escriptor David Cirici) i música original (del músic i compositor José Manuel Pagán) per a l'ocasió. Les cançons promouran que el públic respongui preguntes, cosa que farà l'espectacle encara més participatiu. ¿Què costarà a l'erari públic? Sis-cents mil euros. I diu l'alcalde Hereu que serà una cavalcada austera, austera...

04 de gener 2011

DRET D'ADMISSIÓ EN E-BOOK

Primera edició (en paper): febrer 2003
Segona edició (digital): gener 2011 
 
La novel·la Dret d'admissió ja es pot llegir en suport digital.  El protagonista relata en primera persona les estratègies persuasives que empren els grups sectaris per reclutar adeptes i retenir-los amb falses mostres de protecció i amistat.  Aquesta història s'inspira en un fet real.

03 de gener 2011

CARN DE CALENDARI

Fotos del calendari 2011 protagonitzat 
per vuit mosses d'esquadra de Lleida.

Unes mosses d’esquadra de Lleida s'han fotografiat per un calendari. Era un obsequi per a ús privat, però algú va penjar les fotos a la xarxa i l'assumpte és de domini públic. En les imatges, vuit dones protagonitzen diverses accions en un estudi fotogràfic professional. Les veiem amb una actitud teatral  amb un attrezzo que suggereix accions delictives. Són fotografies de qualitat, en blanc i negre. S'ha dit que, en principi, el calendari no tenia finalitat solidària, sinó que va sorgir  com a regal destinat a un cercle reduït: amistats i família. Afegir-hi els companys de feina a mi em resulta de dubtosa necessitat. Ara bé, com que pel que sembla han estat realitzades fora de les hores de feina, i no hi ha res que ens faci pensar que són dones policia ni del cos català ni de cap altre que es mantingui amb els impostos dels contribuents, no hi tinc res a objectar.

Calendari 2011 protagonitzat
per bombers de la Generalitat de Catalunya

Ben diferent és el calendari que un any més protagonitzen els bombers de la Generalitat de Catalunya. Utilitzen espais, material i vestuari de la seva feina. El venen per recaptar fons per competir als  World Police  & Fire Games, d'enguany, a Nova York. O sigui que, de solidari, el calendari dels bombers tampoc no en té res.

02 de gener 2011

EL CODI QR I ELS HAIKÚS DE SOLVEIG

qrcode

¿Què és el codi QR i com es desxifra?
És una matriu de punts tridimensional creada al Japó. S'ha fet popular a tot el món sobretot en aplicacions publicitàries. Es desxifra des d'un telèfon mòbil equipat amb càmera i amb el software adequat.
Hi ha múltiples lectors QR gratuïts a internet (Kaywa, Quickmark...) per a la majoria de marques de mòbils (Nokia, I Phone, BlackBerry, Samsung, Siemens, etc.) Cal trobar el lector apropiat al terminal. Un cop instal·lat el software —molts telèfons mòbils ja el porten incorporat—, cal fer una foto a cada imatge en codi QR i, automàticament, mostrarà a la pantallla del mòbil la informació oculta.

¿Què són els Haikús de Solveig?
És un poema narratiu del qual sóc autora. Consta de 20 haikús (forma estròfica i mètrica que procedeix de la literatura japonesa culta) i hi projecto una mirada irònica i actual sobre el tema de Solveig (la dama que sempre espera l'estimat) de Peer Gin, del compositor Grieg. Presentar aquests haikús en codi QR ha estat un experiment lúdic.

El text ocult del codi QR de la imatge d'aquest post és aquest haikú:

El teló s'obre,
estels en un fons negre.
Grieg s'enlaira.
LENA PAÜLS. Haikús de Solveig

01 de gener 2011

ALMANACS I CALENDARIS SENSE ACCIDENTS

1896 Belle Jardinière.  Decémbre.
Il.lustracions d'Eugène Grasset.
París: Chromotypo G. De Malherbe

A la Biblioteca de Catalunya hi ha una exposició d'almanacs i calendaris. Hi anem quan just s'acaba de fer fosc. A l'escalinata de la biblioteca que arrenca del magnífic claustre dels tarongers de l'antic Hospital de la Santa Creu  hi ha un llumet de no res. L'enfilem fins a la porta que palpem guiats per la llum que surt  de recepció. Ah, la porta, ¿què dic "palpem"?,  ens hi aferrem, perquè sabem de quin mal pateix i no volem prendre mal. La mostra d'almanacs i calendaris es troba a mà esquerra,  presentada en sis vitrines planes il·luminades.  És una exposició poc vistosa, però s'hi poden veure peces interessants com la reproducció del que es considera el calendari més antic conegut a Catalunya (el Tapís de la Creació del segle XII, que es conserva al Museu de la Catedral de Girona) passant per calendaris de diferents èpoques fins a tot tipus de calendaris i agendes contemporanis.
Mentre escric aquest post penso que és un gran què haver sortit indemnes de la Biblioteca de Catalunya. ¿Qui devia fer-ne el disseny d'accés?  L'experiència que acumulem d'altres visites i consultes bibliogràfiques ens ha salvat de caure en les rampes emmoquetades de l'exposició, tampoc hem caigut d'esquena per les escales en obrir la porta per entrar-hi,  ni de cara en sortir-ne, tot i no tenir gairebé lloc on posar els peus.  Si en fa d'anys que aquesta porta de vidre és un perill públic... calendaris i calendaris!

Sovint l'obvietat és irrisòria i risible. 
JOSEP PLA, OC 12, 28.