APARADORS DE FESTA

Llums de Nadal, al Passeig de Gràcia, 2014

 Em considero una consumidora austera tot l'any. Ni la publicitat ni les ofertes nadalenques en safata aconsegueixen que compri res que no necessiti. Però m'atreu l'alegria escenogràfica dels carrers comercials. Em xoca com es muden per seduir els compradors. És el mes dels avets guarnits, de les llaçades rutilants, dels aparadors amb llumets de colors que s'encenen i s'apaguen. De les fires d'artesans, dels grups de nois i noies que canten nadales a fi de replegar diners pel viatge de final de curs. Combinació d'activitats i tradicions d'aquí i manllevades. Tot invita al consum. He reflexionat sobre aquest aspecte en molts cursos adreçats a la formació permanent del professorat. La síntesi es troba en aquest poema:

Aparadors de festa
distreuen el nàufrag
que portem adormit,
però escoltar la terra
ens salva.

Fa anys que l'envio com a felicitació de Nadal o com a resposta a les que rebo. N'he rebut comentaris varis. Positius, la majoria. Algun també en el sentit que els aigualeixo la festa, perquè faig adonar que gasten com a catarsi de les pròpies mancances. Hi deu haver de tot. No fem mal a ningú distraient una estona "el nàufrag que portem adormit". Ara, quan el nàufrag es desperta, a mi —i a molta altra gent—, em salva "escoltar la terra." No hi ha res més a dir. O potser sí: cadascú se salva com pot.

Llums de Nadal, a la Gran Via, 2014