23 de desembre 2017

'ADOSSATS', AL TEATRE ROMEA

Adossats. Autor: Ramon Madaula. Direcció: Jordi Casanovas
Teatre Romea, Barcelona
Adossats és una comèdia que s'inscriu en el realisme social de la classe mitjana d'ara mateix. A escena, un dinar el dia de sant Jordi  a cals Argemí, una família on tres generacions d'homes porten el nom del patró de Catalunya. Fa bo i pensen dinar al jardí de la casa adosada, en una urbanització del Vallès. La parella amfitriona fa els preparatius, mentre el fill —adolescent reenganxat— encara mandreja al llit. Hi arriba el pare dependent  i la seva cuidadora dominicana, i també el germà escultor, que amaga que s'ha separat. Tots mostren la millor cara, però cadascú intenta amagar als altres el deix de frustació que arrossega. La pròtesi de genoll de l'avi destapa unes quantes veritats. Desplegament d'accions costumistes molt ben arrodonides, amb un toc de bogeria, en les quals ens emmirallem amb la distància suficient per no topar amb el mirall. I per això aconsegueixen fer-nos riure de gust. Bravo, Ramon Madaula. 9/10



19 de desembre 2017

'LES NOIES DE MOSSBANK ROAD', A LA VILLARROEL

Les noies de Mossbank Road. Autora: Amelia Bullmore. 
Trad: Roser Batalla.  Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel, Barcelona
Al muntatge Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose) d'Amelia Bullmore, que dirigeix Sílvia Munt, les actrius Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura interpreten tres noies des que van compartir pis el primer any d'universitàries fins a la maduresa.  Mostra les friccions dels primers temps, l'amistat que van trenant i com evoluciona en gairebé trenta anys amb el canvi de circumstàncies vitals de cadascuna. Van fer de l'habitatge un refugi on van poder afermar la seva identitat i la seva llibertat. En acabar els estudis van haver d'afrontar individualment la vida, però aquell temps de creixença va ser el referent indestructible de la seva amistat. 8/10




18 de desembre 2017

25 IL·LUSIONS DEL MAG LARI, AL TEATRE CONDAL

25 il·lusions. Creació i guió: Josep M. Lari. 
Direcció: David Pintó i Josep M. Lari. Teatre Condal, Barcelona
L'esplèndid espectacle que el Mag Lari presenta al Teatre Condal és una antologia dels millors números dels seus 25 anys com a professional de l'il·lusionisme. Acompanyat de cinc ballarins i assistents, hem glatit un cop més amb el gran maquinari i amb algunes novetats,  amanit tot  amb l'ambientació i els diàlegs sorpresa amb l'auditori que han caracteritzat el mag en més de 15.000 funcions, tant aquí com en escenaris internacionals. Al final, els cortinatges de l'escenografia han caigut. Final d'etapa. En volem més i sabem que tindrem Mag Lari en molts altres mitjans diferents dels teatres i per molts anys. Avui, però, domina la sensació de comiat. 10/10
L'espectacle estarà en cartellera fins al 28 de gener.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»




'TICK, TICK... BOOM!', AL TEATRE GAUDÍ BARCELONA

Tick, tick... boom! Música i llibret: Jonathan Larson
Direcció: Ferran Guiu. Teatre Gaudí Barcelona
Jonathan Larson (Nova York, 1960 - 1996), conegut pel musical Rent, un treball l'èxit del qual no va poder gaudir perquè es va morir en un assaig.  Paral·lelament, va escriure un musical de petit format  Tick, tick... boom!,  autobiografia d'un jove dels anys 90 que vol reeixir amb veu pròpia en el món del musical dels teatres de Broadway. Els anys van passant i no se'n surt, per la qual cosa en tenir trenta anys se sent com una bomba de rellotgeria (com les onomatopeies del títol). Excel·lents interpretacions tant dels actors com de l'orquestra. Una recuperació afortunada en homenatge a Larson i al compositor Stephen Sondheim, el seu ídol. 9/10
 




17 de desembre 2017

'MY BABY IS A QUEEN', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

My Baby is a Queen. Creació d'Eva Vilamitjana i Albert Vilà
Direcció escènica i musical: Albert Vilà. Sala Tallers, TNC
A partir de 0 a 3 anys.

La companyia La Petita Malumaluga (vegeu Bítels per a nadons) ens demana a petits i grans que ens descalcem. S'alça la cortina i entrem en un espai circular. Els petits carregats amb un fanalet encès, al coll dels adults. Els adults ens asseiem en tamborets al voltant de la pista i, a terra, els que porten criatures. Els nadons fins a tres anys poden deambular i ballar dins del cercle i s'hi llencen gatejant o tentinejant de seguida. Mentrestant,  tres músics desperten els quatre ballarins que s'amunteguen al centre. Després més música, dansa, percussió i repartiment de corones reials. Una festa per a la descoberta. Quaranta-cinc minuts de felicitat col·lectiva. 10/10


 
 
 

16 de desembre 2017

FINA VECIANA, TRESORS EN PETIT FORMAT

Amor pel que desprenen els espais quotidians
i l'interacció amb els objectes del dia a dia.
L'artista plàstica Fina Veciana acaba d'emprendre una nova aventura creativa. Les xapes convertides en imants, en agulles i en mirallets per portar a la bossa. Són obres d'art de petit format que es porten a sobre i per tant es mouran d'un lloc a un altre, art en moviment o #artenmoviment, com l'anomena ella a les xarxes. És una manera exquisida d'apropar l'art de forma assequible a molta gent.
El gust per les coses minuscules li ve de lluny, a la Fina. De petita, diu que ja col·leccionava objectes menuts que guardava en capses «com a petits tresors i un dia en sec, les obria i, com una caixa de pandora, redescobria tot allò que havia anat aguardant amb tanta cura.»

Petites peces d'art per clavar a la roba, a la bossa,
a la motxilla, a la gorra...
Però, ¿com es connecta aquesta aventura amb la resta de l'obra de l'autora? Diu Veciana que les xapes continuen essent obra seva en miniformat, però obra original, en definitiva, perquè cada peça és pintada a mà.  «Tal i com em passa amb els quadres, tinc diferents camins/opcions: imatges amb les icones que solen aparèixer sempre: cors, flors, torretes, banderoles, estenedors, llunes, planetes, estrelles, fanalets.... o imatges a modus de logotip amb missatge concret més conceptual o bé de reclam estètic (paraules concretes com STOP, LIVE, SOMRIU...)» Peces úniques, doncs, amb el seu toc personal, idèntic al dels seus quadres, només que en ser la xapa un espai molt petit ha de fer un esforç de síntesi.

 Rodones de paper pintat i les agulles per muntar
i màquina amb les xapes fetes.
Fina Veciana ha fet realitat el somni de poder tenir la màquina i els accessoris que li permeten endinsar-se en el món de l'art de butxaca. Utilitza les mateixes tècniques que en les obres sobre paper, ara bé, les textures del cartró —el seu material predilecte— no hi poden aparèixer. «El collage de la xapa no pot tenir relleu, el paper pintat funciona millor com més fi és. La màquina no permet composicions gruixudes. Així doncs, tot i que el collage continua fent acte de presència, la única diferència és que no el pots acariciar com en els quadres de paret.»

Els contextos on aquestes petites peces poden interactuar poden ser molts i variats. Hi ha la possibilitat dels detalls de casaments, batejos, comunions, regals a amics invisibles, festes privades o populars, actes de presentacions de llibres...

Poden ser reclams a mode de records per a les botigues dels pobles, amb imatges personalitzades de l'indret.


Veciana s'adapta a diferents demandes personalitzades. Munta les xapes sobre una cartolina i les presenta dins un sobret de cel·lofana. Les xapes amb mirall van resguardades dins d'unes bossetes d'estampat entranyable. Auguro que seran un preuat detall com a obsequi, a banda dels col·leccionistes que aviat se les rifaran per obtenir-ne tants models com puguin.


Més selectiva que ambiciosa, pel que fa a la difusió, Veciana confia en el boca orella, tot i que dona a conèixer el catàleg al seu blog o a Instagram. Només hi mostra, esclar, les peces ja realitzades que poden donar idees a qui n'encarregui de noves. Les comercialitza personalment i se'n podran trobar sempre que l'autora exposi en algun mercat o mostra d'arts visuals.

Telèfon (+34) 667493813



Fina Veciana respon el qüestionari Proust

A: Quina característica destacaria de la seva manera de ser?
 —Observadora.

B: Quina qualitat prefereix en una persona?
—La sinceritat.

C: Què valora més dels amics?
—L'empatia.

D: Quin és el seu defecte principal?
—L’exigència en mi mateixa i en els altres.

E: En què prefereix passar el temps?
—Llegint (és una acció que n'abasta moltes d'altres, gairebé totes: viatjar, pensar, relaxar-se, motivar-se, imaginar...)

F: Quina seria la seva pitjor desgràcia?
—Deixar de sentir com sento.

G: Què voldria ser?
—El camí que em conduirà a ser el que seré ja és en curs...

H: Quins dons naturals li agradaria tenir?
—Una bona veu per poder cantar!

I: On voldria viure?
—Tanco els ulls i visualitzo el lloc... quan sàpiga on és, t'ho diré.

J: Quin color prefereix?
—El verd.

K: Quina flor prefereix?
—La margarida.

 L: Quin ocell prefereix?
—Cap (la pel·li de Hitchcock em devia afectar massa... ha, ha.)

 M: Quin nom (de noi i de noia) prefereix?
—Dan i Morgana.

 N: Quin és el seu autor preferit?
 —Jane Austen, per esplèndida; i Julia Castillo, el seu Febrero no l'acabaré mai, me'l faré durar sempre.

 O: Quin és el seu músic preferit?
—Impossible triar-ne un de sol, però sí que et puc dir una cançó que quan l'escolto sempre m'esborrono: "New york, New york" de Sinatra.

 P: Quin és el seu artista (pintor...) preferit?
—Dificilíssim! Faré un esforç de sintetitzar al màxim: Amadeo Modigliani, per personal i intransferible i Albert Gonzalo, per únic i màgic.

 Q: Quin és el seu heroi/heroïna de ficció preferit?
 —Mazinger Z.

 R: Quin personatge històric valora més?
 —Joana d'Arc.

 S: Què detesta per sobre de tot?
—La mentida.

T: Com li agradaria morir?
—Sense adonar-me'n.

U: Quin és el seu lema?
—Observar, sentir, crear i compartir.

13 de desembre 2017

LA SIRENA DE LA FONT, DINS CONTES DE VILAENCANTERI

Descarregueu-vos el conte en pdf
Arola Editors, 2017
El conte per a infants La sirena de la font que acabo de publicar dins el cinquè llibre del col·lectiu Reusenques de Lletres, Contes de Vilaencanteri, transcorre a Cambrils. És l'únic conte l'acció del qual se situa íntegrament fora de Reus, dels disset que conté el recull. Ha estat il·lustrat per l'artista plàstica reusenca Teresa Llorach. 
La Teresa ha interpretat amb imatges el text i n'ha fet una poètica de síntesi, acurada en els detalls «Volia explicar el màxim en una sola imatge», diu. Vegem-ne com es va documentar per realitzar la il·lustració.

Núria, la model de sirena
© Teresa Llorach
Havia llegit el conte diverses vegades i s'imaginava que la història passava al port. Va destinar una tarda a passejar per Cambrils amb la seva neboda Núria, que ara té setze anys, amb la intenció que fes de model per interpretar la sirena protagonista. Van passejar distesament, van berenar i, entre xarxes recollides, van localitzar una font pública que té com a marc de fons la Torre del Port, torre de defensa contra els pirates que data del segle XVII. La Teresa va fer uns esbossos i finalment a casa va definir la il·lustració de la sirena acompanyada de dos infants que en recullen les llàgrimes sòlides. Per la dibuix final va fer servir llapis aquarel·lable negre.

Llàgrimes de sirena. © Paüls
Com podeu observar, el conte s'aparella amb una il·lustració delicada, nítida i elegant, en consonància amb la resta de l'obra de l'artista reusenca. Al voltant d'una font hi ha un personatge fantàstic i dos nens que hi interactuen, en un context de quotidianitat. La grandesa de l'art que es projecta en un full en blanc. 
He rellegit el llibre i he recollit unes quantes llàgrimes de la sirena de Cambrils. Són transparents, però a la fotografia —vegeu-ho— semblen negres, com l'inquietant collaret que portava la sirena de la font quan la van treure de l'aigua plena d'esgarrinxades. Quin misteri!
Només els vells d'esperit deixen de sorprendre's. Continuem...


Per saber-ne més:

11 de desembre 2017

'CLAUDIA', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Claudia. Creació i intèrprets: Claudia Victoria 
Poblete Hlaczik, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer
Direcció: Carles Fernández Giua. TNC Sala Petita
El 2014,  havíem vist Nadia,  de la companyia —Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer— La Conquesta del Pol Sud. Nadia Ghulam hi protagonitzava el seu propi personatge, la noia afganesa que es va fer passar per noi per ajudar la seva família a sobreviure en el marc del règim de terror dels talibans.
Amb el mateix registre de documental escènic amb testimoni real la companyia presenta el muntatge Claudia (estrenada al Festival Grec 2016), referida a una nena robada —Claudia Poblete— per un militar d'alta graduació de la Dictadura de l'Argentina, el 1978, a Buenos Aires. La Claudia, que ara és mare d'una nena—  explica fragments de la seva biografia i com se sent de lligada a la parella que la van fer gran, encara que fossin lladres i, segurament, els causants de la tortura i l'assassinat dels seus pares biològics. El monòleg de la Claudia és guionat, però en cada paraula, en cada gest es palpa l'experiència viscuda. La veritat que desprèn ens fa estremir. 10/10

Estem més envoltats de ficció del que creiem.
I, aleshores, potser, el teatre pot oferir un espai de realitat.
La conquesta del Pol Sud
   





10 de desembre 2017

'MOLSA', A L'ESPAI LLIURE

Molsa. A partir de la novel·la homònima de David Cirici
Coreografia i direcció: Thomas Noone
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Per a espectadors més grans de 5 anys

Molsa és un gos sensesostre que enyora la nena Janinka de qui la guerra el va separar. La companyia Thomas Noone Dance n'ha fet un espectacle coreogràfic que els petits segueixen bé, seguint les evolucions dels personatges convertits en titelles gegants, a través de la narració del gos protagonista. L'escriptor  David Cirici va guanyar amb la novel·la Molsa el premi Edebé del 2013, i també va ser reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya. A l'escenari de l'Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc hem vist imatges plàstiques que ens han impactat en un espectacle delicat que permet la reflexió més enllà del que hi hem vist i sentit. 8/10






03 de desembre 2017

'PREFIERO QUE SEAMOS AMIGOS', AL TEATRE GOYA

Prefiero que seamos amigos. Autor: Laurent Ruquier
Versió: Tamzin Townsend i Chema Rodríguez-Calderón
Direcció: Tamzin Townsend. Teatre Goya, Barcelona
Teatre de petit format situat en un escenari de luxe. No cal tant de plat per tant poca vianda. Claudia (interpretada per Lolita Flores amb un bon domini escènic), la florista protagonista, conserva des de fa cinc anys el desig sexual cap el seu amic (l'argentí Luis Mottola, versemblant), de qui creu saber-ho tot. En la trobada d'avui pretén confessar-li el seu amor. L'home no  entén les insinuacions. I així una hora i tres quarts. El públic del meu voltant riu. Coneix el rerefons de les paraules.  És ben cert que no tothom riu del mateix. A les fosques, no veig l'hora al meu rellotge. Un martiri. 6/10




01 de desembre 2017

HIMMELWEG, A LA SALA ATRIUM

Himmelweg (Camino del cielo). Dramatúrgia: Juan Mayorga
Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona
El 1944, una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar Thresienstadt, el camp d'extermini nazi a Txecoslovàquia.  El coronel del camp va organitzar per a l'ocasió una farsa amb els jueus empresonats com a actors, que havien de fer veure que allà hi vivien amb totes les comoditats. L'obra tracta les diferents fases de l'assaig i com la representant de la Creu Roja va ser enganyada per la vista, sense donar-li oportunitat de preguntar res a ningú, per la qual cosa va fer un informe favorable. El camí del cel (Himmelwerg) és la rampa que anava dels trens de la mort fins al crematori. Barbaritats maquillades de legalitat. El text és molt potent,  Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell el fan estremidor. 10/10


30 de novembre 2017

'UN COP L'ANY', AL TEATRE POLIORAMA

Un cop l'any, de Bernard Slade. Trad. i adapt: Hèctor Claramunt
Direcció: Àngel Llàcer. Teatre Poliorama, Barcelona
Estimen les seves parelles respectives, però tenien coartada i van aprofitar-la. L'ocasió va fer el lladre, en aquests tendres personatges que va imaginar Bernard Slade a la comèdia romàntica Un cop l'any. Durant anys es van trobar en una mateixa habitació d'hotel, lluny dels seus. Un temps de parèntesi en  la seva quotidianitat. Es va estrenar a Broadway el 1975. L'acció del text original transcorre entre els anys 1950 i 1975, però la versió d'Hèctor Claramunt la situa entre el 1975 i el 2000. Àngel Llàcer li ha proporcionat un to vintage tirant cap a caricaturesc en l'estètica i en el llenguatge dels primers anys que no li fa gaire favor, però Mar Ulldemolins i David Verdaguer fan creïble tot el que toquen. Bravo! 8/10


 

28 de novembre 2017

DONES I HOMES JUNTS CONTRA EL MASCLISME

Grafisme de Pérez Oliván, 2017
L'erradicació de la violència contra les dones és un assumpte que implica tota la societat. La publicitació de casos com la violació col·lectiva de Juana Rivas per "la manada" sensibilitza i ajuda a tenir permanentment encès el pilot d'alarma contra qualsevol prejudici que impliqui desigualtat. 

Queta, Noèlia i Fany
Ateneu de Duesaigües, 25-XI-2017
Foto: Fran Gracia
El dia 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones,  es van llegir declaracions i manifestos i se'n va parlar arreu. Em faig ressò de l'acte que va organitzar l'Associació de Dones de Duesaigües i l'Ajuntament, amb la col·laboració de l'Ateneu i «La Revista».

El públic estava constituït majoritàriament per dones grans i de mitjana edat. Dones, al capdavant de l'organització de l'acte. Noèlia Tarragó va llegir-ne el Manifest 2017 i Queda Sedó i Fany Alberich van llegir els textos de l'exposició 'La lluita per l'oportunitat de viure', d'Isabel Segura Soriano. Un treball que reconstrueix alguns episodis de la vida de les dones des del 1931 fins al 1978, durant la Segona República, la guerra, el franquisme i la construcció de la democràcia. Promoguda conjuntament per l’Institut Català de les Dones i el Memorial Democràtic.
L'acte es va cloure amb el poema Cançó a Mahalta, de Màrius Torres (Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942), musicada i cantada per Lluís Llach.
Foto: Montse Francisco
Foto: Fran Gracia
L'erradicació de la violència contra les dones és un assumpte 
que implica tota la societat.  Adoctrinem-nos-hi, contínuament. 



25 de novembre 2017

'CONTES DE VILAENCANTERI', 17 CONTES IL·LUSTRATS

Presentació del Contes de Vilaencanteri (Arola Editors)
Casal de les Dones, Reus, 26-X-2017

Disset escriptores nascudes o vinculades a Reus han escrit disset contes adreçats a infants. El llibre, Contes de Vilaencanteri (Arola Editors), és la cinquena publicació de Reusenques de Lletres i, aquesta vegada, els textos no viatgen sols, sinó que van acompanyats d'il·lustracions.
Tret de dos contes que han estat il·lustrats per les mateixes autores —Maria Dolors Vallverdú, Àurea Bellera—, i per tant, text i dibuix han avançat en paral·lel, els altres quinze contes han estat il·lustrats per artistes que han tingut a les mans els textos un cop enllestits, és a dir, han estat els primers lectors després de les intervencions d’edició dels textos. Els han interpretat amb imatges, per a cada conte una sola imatge que copsa i recrea  l’esperit del text i que té valor narratiu per ella mateixa.

I, llibre publicat, llibre presentat. La presentació de Contes de Vilaencanteri va ser sonada tant per la gran quantitat de públic que va acompanyar-nos com pel dia complicat que vam viure (el 26 d'octubre), un dia que passarà a la història, on gran part de la ciutadania a Catalunya vam estar al llindar de patir un infart esperant decisions polítiques que sabíem que ens afectarien en gran manera. L'endemà, la República catalana, vista i no vista. I amb aquesta tensió, ens vam reunir i vam procurar distendir-nos una estona amb la presentació delicada i precisa que en va fer la Cori Bach, mestra reusenca,  fundadora de l'Escola Montsant.

Amics, coneguts i còmplices lectors valoren la qualitat en cada nou treball que ha publicat fins ara el col·lectiu coordinat per Fina Masdéu  i Victòria Rodrigo. Olor de multituds en els actes que organitza Reusenques de Lletres.

La petita Estel·la llegeix un fragment de Contes de Vilaencanteri davant de l'auditori que ha vingut a la presentació, amb la mirada atenta i embadalida de quatre dones ensenyants de professió i de passió: Cori Bach, Fina Masdéu, Antònia Farré i Meritxell Blay, mare de la lectora.

Com els anteriors projectes, Contes de Vilaencanteri ha nascut acaronat i agombolat amb cura fins a convertir-se en realitat. N'hem fet la difusió artesanal per correu electrònic i a les xarxes socials, a càrrec de les coordinadores i dels propis autors tots,  escriptores i il·lustradors. També se n'han fet ressò algunes publicacions com ara el documentat article Reus 'encantada', de Sílvia Fornós, a Diari de Tarragona, 13-XI-2017.

Amb la presentació pública començava el recorregut dels contes que, en escriure aquest apunt, ja ha fet la primera escala. Diverses de les autores han presentant objectes que pertanyen als protagonistes dels contes en una sessió de contacontes adreçada als infants, els seus  destinataris naturals, en el marc  les Jornades de Literatura Infantil "Llum de Llull", Biblioteca Central Xavier Amorós, 18-XI-2017. Vegeu-ne aquí la crònica.

Reusenques de lletres autores dels textos:
Gisela Alcón, M. Lluïsa Amorós, Marina Barraso, Àurea Bellera, Meritxell Blay, Dolors Buyó, Antònia Farré, Fina Grau, Pilar López, Ció Munté, Núria Naval, Lena Paüls, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Victòria Rodrigo, M. Dolors Vallverdú


Autors i autores de les il·lustracions:
Antonieta Bastida, Àurea Bellera, Mercè Bessó, Loc Buyó, Marc Díez, Pep Gavaldà, Tomàs Grande, Núria Grinyó, Teresa Llorach, Nuri Mariné, Cristina Pinyol, Maurici J. Ribé, Anna Roca, Jana Tàpias, Toni Vallès, M. Dolors Vallverdú.

Continuem...


24 de novembre 2017

'LAS AVENTURAS DE HÉRCULES', A L'APOLO

Las aventuras de Hércules. Teatre Apolo, Barcelona
Guió,  dramatúrgia i direcció: Ricard Reguant
Recomanat a espectadors més grans de  3 anys.

El musical Las aventuras de Hércules se situa en l'ambient d'un circ, el Circ Olimpus. Hi ha fet cap Hèrcules i hi reprodueix les peripècies que va viure per escapar-se de l'enveja d'Atenea. Es veu que el fill del déu Zeus va haver de passar dotze proves i en totes va demostrar la força excepcional, tot i que l'espectacle només en representa quatre. Remarco de l'espectacle l'excel·lent coreografia i les interpretacions prou dignes de tota la companyia.  7/10




¿QUI SIGNA LA REPARACIÓ JURÍDICA D'ELISA CARDONA?


La reparació jurídica d'Elisa Cardona arriba amb 78 anys de retard. L'Elisa va ser afusellada per l'exèrcit de Franco el 22 d'abril de 1939, després d'un judici sumaríssim, és a dir, sense poder-se defensar. La llei 11/2017 del Parlament de Cataluya declara il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació (DOGC núm. 7406). 
La certificació de la reparació jurídica de l'Elisa Cardona, víctima del franquisme, acaba d'arribar a la família. ¿Qui signa la certificació? Naturalment, Carles Mundó, conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, que avui fa 21 dies que és en presó preventiva sense fiança, negada la pressumpció d'innocència, a l'empara de l'article 155 de la Constitució espanyola imposat pel govern espanyol. La reparació jurídica en temps de democràcia es fa esperar massa.



23 de novembre 2017

'ELS NENS DESAGRAÏTS', A LA SALA BECKETT

Els nens desagraïts. Autor i director: Llàtzer Garcia.
Sala Beckett, Barcelona
Els nens desagraïts, de l'obra que Llàtzer Garcia presenta a la Sala Muntaner, van viure amb els seus pares en una secta destructiva, mentre esperaven salvar-se de la fi del món anunciada. L'autor va prendre com a base l'experiència d'un company d'escola que vivia en una comunitat religiosa establerta a Sant Gregori, al Gironès. A l'escena, s'hi refan algunes humiliacions i algunes de les concessions que van admetre els adeptes,  com ara el sacrifici de cremar el que més s'estimaven. Els fills d'aquells adeptes van ser víctimes de l'estricte control mental, però se'n van escapar i ara es retroben d'adults en el funeral de la Mare, «Missatgera de Déu» (excel·lent interpretació de Teresa Vallicrosa). Els joves se'n van sortir tot i que arrosseguen el trauma, però els seus pares encara hi estan atrapats i desconcertats, ara, amb la mort de la líder. Doblen paper, tots admirables: l'actriu Muguet Franc (mare adepta i filla); Guillem Motos (marit excèptic i fill), Ramon Pujol, (pare adepte i fill). 9/10

Sobre el tema, vegeu la novel·la 
Dret d'dmissió (Viena Edicions, 2003), de la qual sóc autora.
  




22 de novembre 2017

PARLÀVEM D'UN SOMNI, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Parlàvem d'un somni. Versió lliure de Jordi Coca
Direcció: Jordi Coca. Sala Tallers, TNC
El 1983 Pasqual Maragall tenia 42 anys i era l'alcalde de Barcelona, Maria Aurèlia Capmany tenia seixanta-cinc anys i havia estat nomenada  regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Es mostren agosarats, brillants i lúcids en la conversa que va transcriure el periodista Xavier Febrés per a la sèrie Dialègs a Barcelona. Jordi Coca, en aquesta versió lliure, hi ha afegit fragments de discursos de Maragall i d'articles de la Capmany.
Barcelona vivia, encara, d'esquena al mar; els Jocs Olímpics eren només una idea, com la cohesió social per mitjà de la cultura o la integració dels nous catalans (encara no havien arribat les masses d'immigrants asiàtics ni de l'Europa de l'est).  Els projectes que aleshores desgranaven com un somni, sabem que s'han fet realitat. A Parlàvem d'un somni hi ressonen com dites avui mateix, frases com ara: «El conflicte Catalunya-Espanya és el desencontre entre un fracàs i una frustració. El fracàs de Madrid a l’hora de vertebrar la unitat d’Espanya i la frustració de Catalunya per no haver pogut erigir-se en un estat.»
L'actor Òscar Intente i l'actriu Anna Güell es posen a la pell i donen veu als personatges sense nostàlgia, amb la poètica que hi ha entre l'optimisme i la incertesa, per revifar la memòria històrica recent.  Quanta feina hi ha per fer! 10/10


21 de novembre 2017

«JA REBROTA ARRAN DE SOCA», RAMON FERRAN

Medalla commemorativa XI segles de Catalunya. Ramon Ferran

La medalla commemorativa dels XI segles de Catalunya que Ramon Ferran, escultor, gravador, medallista, dibuixant, mestre... va fer el 1976, forma part des d'ara de la col·lecció numismàtica de Miquel Carreté Alujas, internauta amic. És la número cinquanta de la sèrie de cinquanta exemplars. Un tiratge limitat que fa que sigui una medalla rara. Com totes les medalles artesanes de l'artista reusenc, aquesta té un acabat personal, treballada des dels esbossos de la idea, passant pel disseny, el motlle de la peça en guix i les intervencions un cop que la peça sortia de la foneria fins a donar-li la pàtina final. 

Gràcies, Miquel, per deixar-nos gaudir d'aquesta 
peça i per fer-nos donar del recomençament 
que explicita el lema: «Ja rebrota arran de soca».


L'arbre sagrat
EMILI GUANYABÉNS I JANÉ, Barcelona, 1860-1941
 
Quan el van tallar de soca
va quedar sa enterna arrel.
Ja rebrota arran de roca:
amb els temps tocarà el cel.

Procurem que la brancada
pugui lliure respirar:
res de murs,  fora teulada
que la privin de pujar.

Que a tots vents s'enrobusteixi,
que esdevingui fort i alt,
que el botxí que s'hi atreveixi
se li osqui la destral.




20 de novembre 2017

'LENI', A LA SALA MUNTANER

Leni. Autors: Valéria Schulzová i Roman Oleksák
Traducció:  Núria Puigcorbé i Pavel Bsonek
Direcció: Pavel Besonek. Sala Muntaner, Barcelona
La cineasta Leni Riefenstahl (Berlín, 1902 - Pöcking, 2003) va dirigir La victòria de la fe i el Triomf de la voluntat,  documentals propagandístics del Tercer Reich i de Hitler, encarregats pel partit nazi. Va dirigir també  Terra Baixa de Guimerà, per als extres de la qual va utilitzar gitanos presoners als camps d'extermini. Sempre va defensar-se dient que tot i estar tan a prop dels jerarques nazis, no va saber res de les atrocitats que cometien.  Després de l'Holocaust no va poder estrenar cap més pel·lícula.

L'obra dramàtica Leni es basa en una entrevista que el 1974 va concedir Leni Riefenstahl —que aleshores tenia 70 anys— per promocionar un llibre de fotografies sobre la tribu africana Nuba, Last of the Nuba, com a invitada al programa de Johnny Carson (Corning, Iowa 1925 - Los Angeles, 2005), un incisiu i conegut presentador televisiu americà. Carson li retreu el passat fosc de protegida de Hitler. La cineasta defensa la seva veritat i es nota que se la creu.

Dues bèsties d'escenari veteranes, l'actriu Montse Guallar i l'actor Sergi Mateu, fan versemblants els personatges i aconsegueixen instants d'alt voltatge escènic. 8/10

19 de novembre 2017

LA SÈRIE 'THE DURRELLS'

La sèrie The Durrells de la BBC, estrenada el 2016, es basa en les experiències de la infància i adolescència plenes de descobertes de l'escriptor Gerald Durell, a Corfú, illa grega on va viure amb la seva família entre 1934 i 1939. El 2017 s'ha estrenat la segona temporada de la sèrie i hi ha confirmats sis episodis més per al 2018.

La primera temporada conta les peripècies d'una família poc convencional. Louisa Durell,  mare vídua i amb problemes financers, decideix abandonar Anglaterra i instal·lar-se a Corfú amb els seus quatre fills. En aquella època, la vida a l'illa era assumible per l'economia familiar, però els esperava un casalot vell, sense llum, sense coneixences ni veïns a tocar. L'entorn del casalot va ser un paradís per al petit Gerald, però l'adaptació als costums ancestrals de l'illa va ser dura per a la resta de la família. El relat enfoca, amb humor i tendresa, des de la visió del fill petit, la relació amb tota mena de fauna —humana i animal— i les situacions surrealistes que va protagonitzar a causa de la dèrie recol·lectora de l'aprenent de naturalista.
  
De Gerald Durrell, autor d'una trentena de llibres, n'he llegit La meva família i altres animals. L'Odissea, Empúries (1988) i El jardí dels déus. Clàssics moders. Proa (1997), dues de les obres memorialístiques que parlen de la infància lliure per espais verges de l'illa de Corfú. Gerald va estudiar zoologia i es va convertir en un naturalista d'anomenada universal. El germà gran, Lawrence, seria anys a venir l'autor del cèlebre Quartet d'Alexandria.


17 de novembre 2017

RODIN: LA PORTA DE L'INFERN

La porta de l'infern. Jardí del Museu Rodin, París.  © Musée Rodin
Amb motiu del centenari de la mort d'Auguste Rodin (París, 1840 - Meudon, 1917), la Fundación MAPFRE (Diputació 250, Barcelona), en col·laboració amb el Museu Rodin de París,  presenta l'exposició La porta de l'infern. Un conjunt de 150 peces, entre dibuixos, maquetes, escultures en guix i bronze que permeten descobrir la història d'aquesta monumental obra icònica decorada amb baixos relleus. La porta de l'infern conté la gènesi de les escultures més singulars de la història de l'art occidental  com El pensador, El bes o Les tres ombres. 

L'any 1880, Rodin rebia l'encàrrec de fer la porta d'entrada del museu d'arts decorativaes que tenia previst fundar a París l'Estat francès. Havia de representar la Divina Comèdia de Dant. En un principi va inspirar-se en les passions humanes de l'Infern, però a mesura que va anar avançant va modelar les figures amb l'esperit eròtic i adolorit que li van aportar les lectures de Les flors del mal, de Baudelaire. 

Le Penseur, sur élément de chapiteau, 1881-1888
© Agence du Musee Rodin - Pauline Hisbacq
En cada figura d'aquesta exposició copsem l'essència del conjunt, com ara en El pensador, on Rodin reflecteix l'acte de pensar, més que no pas un home que pensa. La força creativa del geni. 


Exposició oberta fins al 28 de gener de 2018

13 de novembre 2017

'INCENDIOS' DE MOUAWAD, AL TEATRE GOYA

Incendios. Traducció: Eladio de Pablo
Anem al Teatre Goya a veure Incendios, del libanès Wajdi Mouawad, amb la retina plena d'imatges contundents i la pell eriçada encara d'Incendis,  dirigit per Oriol Broggi, al Teatre Romea, el 2012. Hi anem per veure com Mario Gas ha dirigit Núria Espert. Ens falta innocència, més val dir-ho. Austeritat, precisió i efectivitat a l'hora de desplegar la complexitat del text de tot l'elenc, sobre una escenografia  discreta. Però arriba el monòleg tràgic de Nawal vella—Núria Espert— i  ens deixa amb ulls sortint de les conques, la respiració suspesa. La intensitat del geni que transforma les paraules en un dolor que es pot palpar. El secret del testament de Nawal ens ha tornat a atrapar. Brillant. 10/10


12 de novembre 2017

'EL LABERINTO MÁGICO', AL TEATRE ROMEA

El laberinto mágico. Autor: Max Aub. Versió: J. Ramón Fernández  
Direcció: Ernesto Caballero.  Teatre Romea, Barcelona
Muntatge dramàtic a partir d'una síntesi del cicle de sis novel·les de Max Aub (París, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1972) sobre la guerra civil espanyola. Una producció del Centro Dramático Nacional, amb una quinzena d'intèrprets. Des d'una trinxera, un espai que es multiplica com a marc sensible de cadascun dels personatges. Parapetats darrere d'un sacs, fusell en mà, joves idealistes que no sobreviuran gaire temps al moment present que fixa l'escena. Cada personatge es presenta amb el relat de la seva vida civil, explica què fa al conflicte bèl·lic i com i quan hi morirà, desplegant així un ventall d'històries personals que conformen un tot esfereïdor. Espectacle sobri,  respectuós,  ben resolt. 8/10


 

11 de novembre 2017

'LOS BANCOS REGALAN SANDWICHERAS Y CHORIZOS', AL TEATRE TANTARANTANA

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos.  
Dramatúrgia i direcció: Silvia Ferrando. Teatre Tantarantana.
Foto: ©Voltar i voltar
En la creació col·lectiva Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, actors i actrius de les novíssimes generacions recuperen la memòria història del temps del franquisme, amb textos de Silvia Ferrando, Federico Garcia Lorca, Jean Anouilh, Sèneca, Angélica Lidell. Els bancs del títol, absents. Molta energia a l'escenari,  tot i així n'he sortit amb la impressió que el fons d'aquesta proposta irònica es quedava a mig gas.  Suposo que ha estat a causa que no es compromet explícitament ni poc ni gens amb l'actualitat. I, ara mateix, els espectadors ho esperàvem (però potser no és als que comencen a qui ho hem de demanar.) 6/10
 


10 de novembre 2017

EL VESTIT POP DE L'EMPERADOR, AL SANT ANDREU TEATRE

El vestit pop de l'emperador. Basat en el conte d'Andersen
Versió i direcció: Dani Cherta. Sant Andreu Teatre, Barcelona
Recomanat per a espectadors a partir de 3 anys.

Muntatge musical a partir d'El vestit pop de l'emperador d'Andersen. Els aduladors que envolten els poderosos, la innocència d'un infant incapaç de mentir davant l'evidència: l'emperador va nu. Hi ha una variant que actualitza el conte i és que aquesta versió remarca que l'emperador ha balafiat diners públics per atendre la seva afició a tenir l'armari de palau massa ben poblat. La creativitat en l'escenografia i en el vestuari —sobretot la perruqueria— i la ballaruga final dels actors i del públic, justifiquen l'afegitó 'pop' del títol. 8/10


 

03 de novembre 2017

MANIFEST CONJUNT DEL SECTOR TEATRAL CATALÀ

Teatre Nacional de Catalunya
MANIFEST
 
Totes les institucions i persones sotasignades som perfectament conscients de l’enorme valor de cohesió, reflexió, respecte i tolerància que la cultura pot aportar a la nostra societat en uns moments tan complexos com els actuals.

El conflicte polític que viu la societat catalana necessita solucions polítiques. Empresonar agents fonamentals d’aquest diàleg polític no serà mai la solució.

Tots i cadascun de nosaltres tenim punts de vista diversos i legítims sobre els nostres horitzons de convivència, però els volem de qualitat.

Per això us volem demanar de continuar fent de la participació en la vida cultural la vostra forma d’activisme per alimentar els necessaris espais de reflexió i per contribuir a millorar la nostra convivència.

Vegeu aquí la relació de signants

Barcelona, 3 de novembre de 2017

EL METGE DE LAMPEDUSA, AL TEATRE LLIURE

L'actor Xicu Masó interpretant el doctor Pietro Bartolo
a El metge de Lampedusa. Direcció: Miquel Górriz
  Espai Lliure, Teatre Lliure de Montjuïc
¿On ets, Europa? Informada i indiferent a les injustícies. Indiferent a l'holocaust del segle XXI: més de vint mil persones han mort en l’intent d’arribar a Europa a través del mar, fugint de la guerra i la misèria al Pròxim Orient i al nord i a l’est d’Àfrica.

Milers de persones exiliades han sobreviscut a la terrible travessia del Mediterrani i han aconseguit tocar terra a l’illa de Lampedusa. Allà els atén  Pietro Bartolo, l’únic metge que hi resideix permanentment. Fa trenta anys que n'és metge. La seva autobiografia, Llàgrimes de sal (Ara Llibres, 2017), escrita conjuntament juntament amb la periodista Lidia Tilotta,  relata una vida lligada a la mar, dedicada a l'atenció als exiliats que naveguen a fins a l'illa des de les costes africanes.

Anna M. Ricart ha adaptat aquest llibre de memòries en el text dramàtic El metge de Lampedusa, en format de monòleg, que interpreta amb estil naturalista l'actor Xicu Masó, estrenat a Temporada Alta i que hem vist ara en la proximitat de l'Espai Lliure de Montjuïc.

Pietro Bartolo, a la presentació del documental
Fuocoammare, de Gianfranco Rosi. CCCB, març 2017
L'actor Xicu Masó fa de missatger del doctor Pietro Bartolo i ens mostra amb una versemblança  estremidora la seva grandesa d'esperit. Des de l'ambulatori, moments després d'acollir-hi un grup de persones arribades per mar en condicions inhumanes, ens descriu els rescats diaris, les esteses de cossos esgotats a la platja, la descoordinació dels qui tenen l'obligació de salvar-los i, en canvi, provoquen més d'un naufragi, els problemes d'entesa per motius de llengua, les refugiades que arriben a l'ambulatori embarassades per violacions. ¿Com podem girar la cara a aquesta tragèdia humana?
 
La vida del doctor Pietro Bartolo és el millor exemple
de tenacitat i humilitat per combatre el fracàs de la
falsa política d'ajuda als refugiats amb la qual s'omplen
 tant la boca molts dels governs europeus actuals.
ANDREU SOTORRA