El llentiscle (Pistacia lentiscus), anomenat també mata, és un arbust de dimensions considerables que creix salvatge als boscos d'Escornalbou. Tret de l'estiu, en qualsevol passejada, tornàvem a casa amb unes branques d'aquesta planta que aguanta força temps en ambients tancats. Després que s'hagi fet espoliació de boscos sencers d'aquest arbust per comercialitzar-lo, hi ha la prohibició de collir-ne.
Me n'agrada la disposició del brancatge, la fulla petita, perenne, de color verd fosc. I millor, encara si té fruits, unes baies menudes que van del verd fins al negre, quan són madures. Fa una olor fresca, astringent. Me'n va fer adonar la Maria Montserrat Ros, que n'acostumava a tenir un feix en un gran gerro a la perruqueria del carrer de la Font a Duesaigües.
No sé si la Maria Montserrat sabia que la principal utilitat del llentiscle prové de l'extracció de la seva resina aromàtica —el màstic—, la qual és fa servir com a vernís, ciment dental i com a goma de mastegar per refrescar l'alè. M'informo que és una planta molt resistent, ideal per jardins de secà com el nostre. Aquesta primavera intentaré arrelar-ne uns quants brots.
Vegeu-ne el vídeo de «Menuda Natura»
(Gràcies, Manuel Casanova)
Sempre hi ha un llibre obert
a totes les mirades: la natura.
JEAN-JACQUES ROUSSEAU
a totes les mirades: la natura.
JEAN-JACQUES ROUSSEAU